Paràsits

Paràsits és el títol de la pel·lícula guanyadora dels Oscars d’aquest any. Segurament, si des dels estaments oficials dediquessin un mínim d’esforços a facilitar rodatges de cinema, videoclips, etcètera a Andorra, aquest film s’hauria pogut rodar al nostre país, perquè si alguna cosa ens sobra són paràsits.

Paràsits són els bancs. Vaig treballar en una entitat bancària durant més de 30 anys. Quan totes les operacions es feien a mà. Et venien a cobrar els rebuts a casa i marxaves de vacances amb els diners a la butxaca. No existien ni ordinadors, ni mòbils, ni targetes de crèdit, ni punyetes vàries. La feina del banc era comprar i vendre diners. Més endavant va arribar la tecnologia i la globalització i els bancs van començar a vendre de tot. Ens van ensenyar que féssim nosaltres la “seva feina” des del caixer o l’ordinador i que seguíssim els seus “suggeriments” perquè tots anéssim millor. I ara et cobren “comissions” per passar la porta!

No vull generalitzar, però m’he trobat que et cobren de cop i volta comissions per manteniment sense un sol avís anterior, pel fet de quedar-te al descobert (a part dels interessos) i per cobrar un taló en efectiu. Personalment estic convençut que són pràctiques il·legals, però com que individualment només tenim el dret de queixa... Fins que no aprenguem a actuar en col·lectivitat no acabarem amb els paràsits!

Paràsits empresaris que demanen que en la negociació amb Europa no els toquin els privilegis i això vol dir que de drets laborals ni parlar-ne. Parlaran del que vulguin “ells”. Es deuen pensar que el món és igual de petit que la seva mentalitat. 

I paràsits tots aquells que escudant-se en lleis i justícia acaben per no pagar mai i qui acaba pagant sempre és el poble. Però el capital que han anat guanyant amb els anys “curiosament” no està mai al seu nom.

Paràsits també tots aquells empleats, públics o no, que davant d’un requeriment o d’una pregunta et contesten: “jo faig el que em manen”, o “jo faig el que diu la llei”, sabent que totes les normes i lleis són interpretables o si més no consultables. Però l’empatia amb el client, que havíem practicat anys enrere, porta feina i els paràsits no estan per treballs.

Paràsits els lobbies (hotelers, restauradors, comerciants, constructors) que es reuneixen amb Govern i Comuns per redactar les normes bàsiques i les lleis que han de dirigir el país. Són les grans empreses les que sempre en surten beneficiades i així els petits autònoms, a poc a poc, aniran desapareixent. Per la senzilla raó que la multitud de normatives i condicions que s’han d’adoptar només estan dissenyades i les poden complir els grans paràsits.

Les drogues, l’alcohol i les poques ganes de treballar estan creant un substrat de paràsits que està malmetent el país. Una part del jovent i una altra d’adults s’ha adonat que, en aquest país meravellós on no passa mai res, surt més a compte viure de renda que treballar per acabar cobrant un salari mínim inferior al d’Espanya. Tot això en connivència amb uns governs que prefereixen tapar les misèries perquè tot sembli de color de rosa. Finalment sembla que el ministre s’ha decidit a reactivar el Pla antidroga que dormia el somni dels innocents des de fa anys mentre els paràsits han anat fent la seva feina.

I finalment, cal recordar als manaires del país, siguin de l’estament que siguin, que als crèduls no ens tractin com a paràsits. La majoria són crèduls. Només això. Encara creuen en la bondat dels manaires. Però jo els recomanaria que tinguessin en compte les seves opinions, que es passegessin pel poble, pels barris i copsessin  les sensibilitats de la gent. Si no els paràsits, com són tractats, els podrien donar un disgust. 
Au, Bon Dia tingueu!