Paràsits

La sud-coreana Paràsits (Parasites) va guanyar diumenge l’Oscar a la millor pel·lícula, alhora que el seu director, de nom gens fàcil de recordar, Bong Joon-ho, el de millor director i millor guió original. Aquest fet es pot perfectament titllar del tot històric, ja que suposa el primer cop que una pel·lícula de parla no anglesa guanya el màxim guardó a Hollywood, fet que mai van arribar a assolir els grandíssims directors multi premiats amb l’Oscar a millor pel·lícula en llengua estrangera, com ara els italians Fellini, que el va arribar a guanyar fins a un total de quatre cops; De Sica, amb tres; el gran Ingmar Bergman, també amb tres; o el sempre visionari japonès Kurosawa, amb dos premis.
Tampoc van assolir la fita de la pel·lícula sud-coreana altres pel·lícules que van arribar també a estar nominades al mateix moment com a millor film i com a millor pel·lícula en llengua estrangera, com ara la punyent i molt política Z, de Costa- Gavras, que representant Algèria va assolir una fita del tot destacable l’any 1969, la meravellosa La vita é bella, de Benigni, que va guanyar el premi al millor actor principal; l’espectacular Tigre i Drac, que va guanyar quatre Oscars, principalment de caràcter tècnic; o l’austríaca Amor, guanyadora de la Palma d’Or a Cannes i que tot i ser la gran favorita va ser derrotada finalment per la nord-americana Argo). Qui va estar encara molt més a prop va ser l’any passat la mexicana Roma, d’Alfonso Cuarón, que finalment, i de forma potser del tot sorprenent, no es va endur el premi a la millor pel·lícula enmig del primer dels debats al voltant de les estrenes cinematogràfiques directament a Netflix.

Altres grans triomfs del cinema en llengua no anglesa a Hollywood són per exemple el premi al millor guió original per Hable con Ella, d’Almodóvar, o el premi a millor música i nominació a millor pel·lícula de la preciosa El cartero y Pablo Neruda. Finalment, doncs, no ha estat una pel·lícula provinent d’alguna de les grans filmografies internacionals la primera assolir la fita, sinó que aquesta extraordinària notícia ha vingut de Corea del Sud i ho ha fet ni més ni menys que en el primer cop que una pel·lícula d’aquest país optava a algun premi Oscar. Però la llista de fites úniques de la pel·lícula no acaben aquí; Paràsits és també la primera pel·lícula, des de l’any 1955, a guanyar la Palma d’Or del més prestigiós festival de cinema a Canes i el premi Oscar a millor pel·lícula el mateix any. I què té Paràsits que li hagi permès assolir tantes fites úniques i els més importants premis d’una forma del tot única fins al moment?

Vaig poder veure Paràsits a principis de novembre als cinemes Verdi Park de Barcelona. Anar als cinemes Verdi (ampliats des de fa anys amb el Verdi Park) i passejar abans o després de veure la pel·lícula per Gràcia i els bars dels voltants de la Plaça del Diamant és una llarga tradició que ve de la meva època d’estudiant a la capital catalana i que molt esporàdicament tinc la sort de poder repetir i, si és possible, veure alhora una d’aquestes pel·lícules que no “es poden deixar escapar”, com és el cas de Paràsits.
Hi ha moltes coses que en fan una pel·lícula excepcional, única: la paròdia, la metàfora social barrejada amb un gran entreteniment, comèdia hilarant a estones i thriller, fins i tot. És una pel·lícula d’aquestes que et remouen dies després de veure-la. Finalment, el brillant joc de paraules del títol: un paràsit és un organisme que viu a costa d’un altre. És del tot evident, a parer meu, que les divertides històries que porten a una família amb moltes dificultats econòmiques a instal·lar-se temporalment a casa d’una família adinerada són el mètode per relatar de forma molt visual els perversos excessos i efectes del capitalisme neoliberal. És una crítica satírica del món contemporani que fereix i commou a parts iguals. 

La pregunta és, doncs: qui és en realitat el paràsit?