Paraules del mar

En el grec antic, la denominació del mar era hals, paraula que s’emprava alhora per a la sal, prenent la part pel tot i el tot per la part. Pedro Olalla defensa que aquest devia ser, probablement, el mateix so del mar ressonant a l’oïda dels primers habitants de l’Egeu. Al mar també li deien pontos, que refereix la idea de pas, i oceà [okeos nao, literalment, flux veloç], que refereix la idea de corrent. A Palabras del Egeo. El mar, la lengua griega y los albores de la civilización, Olalla explica no només l’origen sinó les vicissituds d’arrels etimològiques, de les relacions entre paraules, i ataca dogmes teòrics sobre els orígens de la civilització. 
El que ens diu Olalla, bàsicament, és que existeix una civilització nascuda al mar Egeu i al seu entorn que desenvolupà innovacions cabdals com la navegació astronòmica i l’escriptura i que, segons les noves evidències i els darrers descobriments, aquestes innovacions s’haurien exportat al que fins ara consideràvem bressol de la civilització, l’anomenat Creixent Fèrtil. També ens diu que ha existit una continuïtat entre aquells primers pobladors, els pelasgs, i la Grècia clàssica i hel·lenística, la que tenim al cap quan es parla de la Grècia antiga, i que tota aquesta continuïtat la podem veure en el llenguatge i en la mitologia. Olalla, com a expert en geografia mítica –això és: els lligams espacials entre la narració mitològica i la realitat geogràfica– rastreja allò que els mites i les paraules diuen de la història d’una regió tan prolífica com la Mediterrània oriental, i ens diu que allà existeix una història molt anterior a l’Homer de la Ilíada o de l’Odissea.
Certament, no cal ser filòleg per gaudir de l’escriptura assagística de Pedro Olalla, o sí, si ho prenem en el sentit estricte de la filologia i ens limitem a estimar les paraules. Tampoc cal viatjar fins a les Cíclades per gaudir dels paisatges rocosos i feréstecs, ni del blau que mai s’acaba, els podem veure en l’escriptura i en les paraules que l’autor desgrana i associa amb l’entorn una vegada i una altra per sentir-nos partícips de la vida de l’Egeu i, sobretot, hereus, via el llatí, d’aquell món. 
Però al nostre món, com n’hauríem de dir de l’aigua dels rius i dels rierols i dels torrents? I de la dels estanys? Provem amb l’encertat riverrun de James Joyce al Finnegans Wake? I és estany (del llatí stagnum) una forma lligada a l’estàtica de les seves aigües? S’haurà de fer la cerca. El que sí que podem fer els d’interior és recordar el mar, sense tenir-lo al davant, en el sabor de la sal: privilegi de prendre la part pel tot i el tot per la part, privilegi del llenguatge.