Paraules nostres

Avui m’agradaria convidar-vos a descobrir un petit tresor patrimonial tot apropant-nos a Encamp, on els guies us ensenyaran com era el dia a dia a casa nostra no fa pas tants anys. Estem parlant, és clar, del Museu Casa Cristo. Una joia del passat que ens ha arribat intacta. Entrarem a la casa i, amb el permís de la padrina, ens asseurem al caixa-banc (escó al costat del foc) on ens ensenyaran el passat més autèntic i original i també que a Andorra teníem paraules autòctones, boniques i genuïnes. 

Primer de tot us rebran a la cort i us explicaran que era una autèntica i antiga casa de principis del segle XIX que es dedicava a l’agricultura. Tenien pocs animals, un tocino (porc), les gallines, alguna cabra i un parell de bous per estirar la jovassa (jou). També veurem eixartells (aixades), un com de fusta per abeurar al bestiar i entrarem al rebost amb l’ajuda d’una llumenera (orifici per posar la teia) que és com més modernament anomenaven els llums d’oli. 

A dins de la mosquera, les tupines ens connectaran amb la imaginació amb la deliciosa flaire dels confits o formatges tan bons que allà es conservaven. El casser del pa (part final de la copa d’un pi que es penja invertida per tal de conservar el pa dins les seves branques) encara conserva una llosa plena de greix perquè els rosegadors no poguessin arribar a menjar-ne. Després us faran pujar per una estreta escala de fusta i arribareu al soler-cuina, més coneguda com a cuina americana, i descobrireu que era una casa més aviat humil, i com ho descobrireu? Mirant els cremalls esquifits (cadena d’on pengen les olles a la llar de foc per poder cuinar).

El guia us explicarà que com més rica era la casa, més gruixut era el ferro, també amb més filigranes i amb més braços per poder-hi penjar més olles, per tal de fer el menjar per a més gent. Al costat del foc sempre hi havia els asmolls (eines per remenar el foc) i la teiera per poder posar la teia i fer llum. I si haguéssiu anat a visitar-los en aquells temps, us servirien l’escudella en una escudella (plat) de fusta i us la menjaríeu lentament, ja que la vida anava a un altre ritme, tot enraonant (parlant) amb el cap de casa (pare de família) mentre espereu que s’acabin de fer a la cocota (olla de ferro colat) les rostes amb mel que porten fent xup-xup des de les cinc del matí.

En acabar de dinar, i com que avui és festa, ja que els venen a visitar, la mestressa trauria les coquetes de paella amb un xic d’anís per acompanyar, però no us penseu pas que són d’arròs! Són fetes en una paella amb abundant oli al foc, i perquè siguin ben bones cal passar la farina i fer-la finíssima amb l’esporgader (sedàs). Amb el cafè la canalla aniria a buscar l’aigua a la font amb un ferrat (galleda) per tal d’escurar (rentar) els plats a l’aigüera i una vegada ben nets i polits els guardaríem a les poselles (prestatges) de l’escudeller i aniríem als quartos a fer una becaineta.

Si en tinguéssim necessitat, sota del llit veuríem la gibrelleta (orinal) preparada per a tal efecte. Una vegada utilitzada ens podrem rentar les mans –i també la roba si fos el cas– en un gibrell de zinc o en una palangana amb el sabó d’oli sense perfum. Si es volgués jugar o ballar o explicar algun conte als més petits aniríem al soler sobirà (menjador de dalt), sí sí, encara no hem arribat al cap de casa (golfes), aquesta sala era la més espaiosa de la casa i aquí es feien les feines de taller, s’assecaven les herbes i eren preparades per mans experimentades femenines, la donja i la bringuera (embotits del porc) els dies de matança i també es quedaven els familiars a dormir els dies de gran festa.

Hi ha les escopetes per fer el sometent i per anar a pescar el dia que el riu baixa brut a l’estiu tenim l’esparver (filat o xarxa per pescar) per poder pescar unes quantes truites i cuinar-les a la llosa (pissarra) amb una mica de pernil a dins. I parlant de lloses, sabíeu que a Andorra no tenim teulats? En diem llosats i són suportats per càbios, mitjanes i sabateres (bigues) que es troben al darrer pis de la casa al lloc destinat als mals endreços conegut com a desembaràs o cap de casa.

Si voleu saber-ne més, ja sabeu, atanseu-vos (apropeu-vos) a Encamp. Us hi espera el Museu Casa Cristo amb la porta, els braços i el cor oberts. Bona descoberta!