Paraules prohibides

Som éssers narratius. I per això, quan el significat de les paraules pateix una mutació i en últim terme, es tergiversa, mor una part de nosaltres, i estem perduts. En tota la vasta extensió de la Federació Russa –no, més que això, a tota l’extensió del món– parlar en rus, pensar en rus, i fins i tot pensar sobre Rússia, sobre les coses que hi estan relacionades, sobre la seva gent, història, literatura ha esdevingut difícil, complicat, en certa manera delicat.

“Soc patriota,” diu un rus noble, honest i sincer, i de seguida s’ha d’afanyar a explicar: “Ep, no vull dir patriota com aquells altres patriotes que estan ben bojos...” “Estimo la meva terra” –“Ull viu, no vull dir que l’estimi perquè odiï cap altra...” I un gran etcètera. I tot això amb l’eterna consciència que no t’hauries de permetre parlar si ara mateix, i d’alguna forma més aviat explícita, no t’estan mutilant o matant. 

N’hi ha tants que senten que si avui et defineixes com a rus, no tens dret a viure a no ser que estiguis lluitant per protegir vides humanes. Si t’hi consagres i mors, potser tindràs el dret a existir. O tal vegada no, i facis el que facis, per cada ànima humana que s’apagui a l’univers abans d’hora ja ets tu l’assassí, l’únic responsable, el menyspreable criminal, la rata, l’aranya, la serp –sigui pel teu origen ètnic, pel teu silenci o per les teves paraules malavingudes, sigui perquè cap home és una illa, i tu, tu no has mort en lloc de qui s’ha mort, no l’has salvat.  

Mentrestant, els nous articles dels Codis Penal i Administratiu que penalitzen aquells qui “desacrediten l’operació especial i/o l’actuació de l’exèrcit i d’altres òrgans de la Federació Russa” s’han arribat a utilitzar en contra dels ciutadans que han llegit o citat qualsevol obra antimilitarista de clàssics russos  –sigui sencera, sigui un petit fragment– en públic. El favorit indiscutible és Lev Tolstoi, tot i que els Horrors de la guerra, de Nikolai Nekrasov li fan la competència. De fet, qualsevol ús de les paraules guerra i pau sovint esdevé objecte de denúncia, sobretot si es pot sospitar la seva connexió amb l’actualitat

De regnes de l’absurd el món n’és ple. No m’ho discutirà ningú. En això, també el meu estimat país d’adopció,  Andorra, hi excel·leix més sovint del que pràcticament qualsevol dels seus ciutadans, residents i fins i tot visitants ocasionals consideraria sa. Ara bé, Rússia, el meu estimat país de naixement i anterior ciutadania que tants pensaments i plors em va costar renunciar ara fa anys (el meu pare, que en pau descansi, evocava les tombes d’ancestres com a argument en contra de la renúncia de nacionalitat) és el lloc més incomprensible del planeta Terra.