Pares i fills

No sé si guardeu record dels dies en què us vau separar del coet propulsor i vau començar la singladura autònoma per l’espai sideral. Hi ha persones que recorden el moment precís d’aquella experiència –programada de manera conjunta pels gens, l’entorn social i l’atzar– com si l’haguessin viscut davant d’una pantalla a Cabo Cañaveral. Una amiga em va explicar que quan estudiava al Lycée, sempre que es trobava amb la seva mare pels voltants de la Prada Motxilla la saludava des de la distància amb entusiasme. Un dia, sense cap raó aparent, el gest se li va quedar congelat a mig camí i va seguir parlant amb les companyes. Aquí el teniu: el moment exacte de la separació del mòdul de la nau nodrissa. Jo no recordo l’experiència amb tanta precisió, però va ser durant les visites que la mare em feia a l’internat de Lleida, quan en algun moment del tercer curs se’ns van esgotar els temes de conversa. 

A partir de la maniobra de desacoblament, la tendència és a allunyar-se de l’òrbita dels pares i traçar-ne una de pròpia. En algunes etapes de la vida, sobretot durant l’adolescència, hi ha perill de col·lisions i de patir rascades al fusellatge. A mesura que vas madurant, però, les òrbites són més asserenades. Pel que fa a la comunicació, acostuma a ser fluida amb certes interferències, però tampoc és estrany que es perdi el senyal. Abans de l’aparició dels mòbils, això de la manca de cobertura no era una simple metàfora: podien passar mesos i mesos sense que una nau sabés res de l’altra. També hi ha un allunyament gradual en la manera d’enfocar aspectes claus de la vida, com ara el de l’educació dels fills. Tots els que en teniu, sabeu que un dia vau pensar: “Jo, als meus fills, mai els diré...” Passats uns anys, et descobreixes un dia cridant al teu fill o filla: “Jo a la teva edat, quan sortia amb els amics, havia de tornar a casa a les...”

El viatge vital no té una trajectòria rectilínia cap a les galàxies llunyanes, sinó que més aviat descriu una òrbita en forma d’el·lipse, és a dir que, d’alguna manera, tornem al punt de partida i podem creuar-nos de nou amb la traça que van deixar els progenitors. Us ho dic perquè, darrerament, repeteixo accions i comportaments dels pares que ja tenia mig oblidats. Quan baixava a visitar-los al poble, a mitjanit em despertava l’animada conversa que mantenien. “Però es pot saber què s’empatollen?”, pensava, “si són les tres de la matinada i estan repetint la conversa d’anit”. Ara resulta que, moltes nits, a causa de l’insomni, em poso a arranjar el món de matinada fins que la Pilar em prega que si li puc explicar tot plegat quan hagi sortit el sol. Altres viatges, si arribava al poble al capvespre, els trobava xerrant al menjador a les fosques. “Encenguin els llums, si us plau, que sembla una vetlla”, els recriminava. Aquests capvespres d’abril, la llum primaveral es va esmorteint a l’ampit de les finestres del menjador de casa, la conversa es va fent més íntima i la penombra es converteix en una cova càlida i amable que ens acull i reconforta (bé, potser tot plegat és mandra d’aixecar el cul del sofà i anar fins a l’interruptor a encendre el llum).  

En fi, que si us passen coses com les que explico, no us preocupeu gaire, perquè ja sabeu el que diu la saviesa popular: els testos s’assemblen sempre a les olles (si no del mig, de les vores).