Parir en la pandèmia

L’embaràs en temps de pandèmia va protagonitzar, fa uns dies, un reportatge en aquest mateix diari signat per la periodista Alba Doral i centrat en les vivències de la també periodista, i amiga, Laia Ferré. Més enllà d’explicar l’experiència personal, penso que tant l’una com l’altra volien subratllar allò que la situació crítica que estem vivint ha evidenciat: com a societat no ens acabem de creure el paper del pare en la criança dels fills. Un pare que ara no pot assistir a la consulta del ginecòleg ni als moments inicials del part. Ep, i el que pot semblar una reivindicació feminista és alhora la reivindicació de molts pares. Al cap i a la fi, i en contra del que creuen alguns, el feminisme és una visió diferent per a un món on som tots, dones i homes.
El context és excepcional, sens dubte. Des d’un punt de vista estrictament mèdic, s’entén que tant l’embaràs com el part afecten la mare i no el pare i, amb un personal sanitari extenuat, es prenen les mesures que es creuen adients per evitar riscos innecessaris. Ferré, en les últimes setmanes de l’embaràs, és conscient d’aquesta realitat. Com bé diu, no és una happy flower que només vol atenció per a ella. Al mateix temps, apunta cap a una solució que, de tan senzilla com és, sembla impossible que pugui suposar un gran canvi, un salt qualitatiu en la manera de viure, mares i pares, tot aquest procés: la possibilitat de fer videoconferències a la consulta del ginecòleg.
La pandèmia ha obligat a viure en solitari moments que, en ser especialment significatius, estem acostumats a compartir i a passar en companyia de les persones més properes. Si per néixer només calen la mare i el nadó, per morir només cal una persona. La crueltat que això suposa ens ha sacsejat i, a poc a poc, les videoconferències s’han anat introduint als comiats i als funerals. En el seguiment de l’embaràs i el part, que solen ser la cara amable de la vida, es consideren en canvi supèrflues, un caprici exaltat pel ball d’hormones de la dona embarassada.
D’acord, aquesta no és una qüestió de vida o mort, hi ha dones que han parit al llarg del temps i que pareixen avui dia en altres indrets del planeta en condicions molt pitjors. I què? Com a societat, i ens en podem sentir afortunats, hem consolidat uns paràmetres de benestar que poc tenen a veure amb la supervivència i, així i tot, considerem irrenunciables. Que una dona embarassada vulgui sentir-se acompanyada, havent-hi eines que ho permeten malgrat la crisi sanitària, o que un pare vulgui ser present en les ecografies del seu fill, crec que és una aspiració ben legítima i fàcil de satisfer en l’Andorra del segle XXI.
La pandèmia ha trasbalsat la nostra manera de viure, la feina i les relacions socials, la percepció de les prioritats. Amb els mesos, ens anem sobreposant a l’impacte primer i trobem solucions als reptes, d’abast divers, que se’ns plantegen. Potser ha arribat el moment d’escoltar i donar resposta també a les dones embarassades.