Donar el braç a torçar costa i costa molt, almenys a les qui som tossudes de natural. Que hi farem! No crec que estiguem predeterminats, però... Fins on pot arribar una amb gens baturros i navarresos a la sang? I amb un cognom basc, per més inri? Admiro la gent que defensa amb convicció i coherència les seves idees, però encara admiro més a qui és capaç de fer-ho amb una oïda amatent als qui pensen i diuen coses diferents i a qui té una ment prou oberta com per poder arribar a acollir i sospesar els arguments diversos dels seus. Dir que d’un tema no se’n pot parlar perquè és cosa de gent forània, és de molt mal gust i més en una societat com la nostra on els de fora, si és que així som qualificats, som la majoria. I tots podem tenir molt mal dia, que consti, o podem estar farts de sentir la mateixa cantarella. Però hi ha qui, per raó del càrrec, ha de vigilar amb les expressions que fa servir perquè no es poden defensar idees menystenint els qui les expressen. Com sentia l’altre dia en una tertulia televisiva, hi pot haver debats molt encesos sobre temàtiques candents en el si del parlament, es referien al de Catalunya, però la relació personal amb l’adversari s’ha de cuidar, ni que sigui mínimament. “S’ha de poder anar a prendre cafè junts”, es deia concretament en aquell debat, i no perdre les formes. Un equilibri difícil aquest, ho hem de reconèixer, en el qual hem de deslligar que rebatre un argument amb vehemència vulgui dir atacar la persona que l’esgrimeix. I ja ho diu, ves per on, una dita forània, “perro ladrador, poco mordedor”. I una altra de més propera, “parlant la gent s’entén”. Tant de bo!