Mentre mig món crema –quan no s’ennuega– parlar dels miserables pseudodrames quotidians hauria de fer vergonyeta. I així és. Però enfrontats a l’obligació d’haver d’omplir aquesta columneta enmig d’un diumenge de vacances, sense donar-los la sana oportunitat de donar-se un respir de servidora, té bemolls. D’altra banda, que les insignificances del dia a dia són indici dels grans mals i mancances de cada moment històric ho han posat de manifest gent tan gran com Theodor W. Adorno. A ell, per cert, ens hi enfrontem aquest estiu com a un altre petit drama personal, amb plaer però també amb el dolor estiuenc de tot mal estudiant. En fi, que el pensador alemany va fer una exhibició, a les seves Minima moralia. Reflexions des d’una vida danyada, de com en el dimoni de les coses minses s’amaguen els signes del desastre.
I per fi entrem en matèria. La matèria és que qui escriu, que és molt imbècil –molts assentiran amb fruïció– dissabte passat es va quedar sense bateria al cotxe. Lògicament, comptes amb aquella assegurança que cada any s’endú un bon pessic de la mesada i busques el telèfon d’assistència en carretera. Oh, sorpresa! (o no tant) qui t’atén en tal moment de tribulació és una punyetera màquina. Que ja m’explicaran com empatitzarà amb tu quan li expliquis que estàs a quasi 40 graus sota el sol de migdia, amb el maleter ple de iogurt i un pollastre que es rostirà abans d’arribar a casa. Cap opció. Si vols assistència, no tens més bemolls que seguir els farragosos passos que indica per localitzar-te al seu mapa i enviar una ajuda que, t’adverteix, no arribarà abans de tres hores.
S’han de tenir amics a les portes de l’infern, diuen, però de moment són més importants en aquesta vall de llàgrimes i, així, un boníssim amic i les seves pinces em van salvar. Les persones encara compten.
