Hi ha estratègies comunicatives que no acabo d’entendre. Són aquelles que passen per dir mitges veritats o veritats a mitges, amagant part de la informació, marejant la perdiu, sense dir les coses pel seu nom i deixant molts espais, massa, a la imaginació i interpretació. Així, penso, es generen molts malentesos i es construeixen moviments opositors que no fan cap favor enlloc ni a ningú.
Últimament, aquí a Andorra, en tenim alguns exemples. El més evident segurament és el de les negociacions per l’acord d’associació amb la Unió Europea. Els que s’hi han anat posicionant en contra ho fan, principalment, per la manca d’informació i transparència al respecte, encara que hi ha altres motius. Perquè ningú té clar què s’ha guanyat i en què s’ha cedit. I aquesta opacitat, aquests missatges a mitges, és el que genera suspicàcies. Un altre exemple és el de la futura llei del català.Ara tothom haurà d’acreditar coneixements de la llengua i demà només uns pocs. O les estadístiques de visitants o de salaris, o la taxa turística o la verda. I així, segur que trobem d’altres exemples.
Penso que la gent no és tonta, i una de les coses que més molesten, i que provoca reticència a certes coses, és quan hom té la sensació de ser enganyat. Que avui et diguin una cosa i demà una altra sense cap explicació, i que no es responguin clarament els dubtes, et posen a la defensiva, et fan desconfiar. I per evitar-ho, el millor és parlar clar, i aquí també en català. Perquè com deia abans, la gent no és tonta, i entén millor i pot acceptar les coses si s’expliquen, es resolen dubtes i es posen totes les cartes sobre la taula.
