Parlar per parlar i mai no parlar

Hem sabut que el ministeri de Cultura vol emprendre una nova campanya per sensibilitzar la població en l’ús de la nostra llengua. L’enèsima, un pegot més en la línia dels molts intents frustrats que s’han anat fent sense resultat tangible. Voler i no poder, política d’aparador sense aprofundir en les causes d’una situació amoïnadora que, entre tots, hem aconseguit cronificar. Quants immigrants han assistit a les classes gratuïtes per aprendre a parlar i conèixer la nostra llengua materna?
Accions recurrents sense cap efectivitat, mentre nosaltres hem esdevingut espectadors esmaperduts i impotents, i anar veient-les passar… 
Les enquestes que fan regularment ens ofereixen uns resultats estrambòtics. No reflecteixen en res la realitat quan ens exposen que àmplies capes de la població tenen com a llengua vehicular la catalana. És inversemblant.
Anys i panys de deixadesa, abandonament, renúncia i indiferència ens han portat a un punt que ens fereix profundament i que sentim com un insult, una ofensa. Hem claudicat col·lectivament, conscientment o inconscientment, a fer prevaler la importància cabdal de la llengua pròpia enfront de reticències injustificables, ranoqueries d’incults o malintencionats, que no volen entendre ni enraonar la llengua del país que els ha acollit i que no respecten la nostra identitat.
La llengua de cada poble és l’expressió profunda d’una manera de ser que transmet sentiments, pensaments íntims i emocions particulars lligades a un terrer, a una comunitat que el parla per consuetud i el verbalitza mitjançant peculiaritats i girs exclusius.
És depriment que els que proven de fer l’esforç per aprendre a xampurrejar-la, sense massa interès, la destrossin i es transformi de català a catallà; del foc a les brases. Malgrat això, n’he conegut que, tan bon punt arribats al país, s’han interessat per aprendre amb la intenció d’integrar-se.
La resta són recalcitrants empedreïts que abusen i s’aprofiten d’una escandalosa permissivitat. Sobretot una part important dels que duen dos passaports a la butxaca i que, si els fas una remarca, et contesten que són “andorranos hispanohablantes” (sic). N’hi ha per llogar-hi cadires!
Els que van arribar a Andorra a la dècada del 1960 ho tenien més cru, com el meu bon amic Bouziane (EPD), que venia del Marroc i que va trobar feina a la finca de l’Any de la Part d’Ordino. Enraonava com un andorrà de soca-rel perquè allí es va formar professionalment i en el nostre llenguatge, per força i per voluntat, ja que amb els pocs coneixements que tenia de castellà i l’àrab, que era la seva llengua materna, ningú el comprenia, i ell tampoc no comprenia res del que li manaven. Aquí va tenir els fills i pocs dies abans de la seva mort em va confiar que desitjava ser enterrat en terra andorrana.
En l’aspecte lingüístic no hem perdut una batalla, hem perdut la guerra, inexorablement. Només heu de passejar una estoneta pels carrers i us adonareu del desastre. I si entreu a certes botigues o a certs bars, la cançó de l’enfadós, vaja. En algun lloc m’han dit “No le entiendo”. En algun altre “Puede hablarme en español, porfa?” 
El triomf de l’economia, del comerç i dels negocis ha matat el nostre parlar i ens ha fet perdre el més essencial d’un poble, d’una gent que tem enraonar en públic obertament si no domina prou bé la llengua “vehicular” actual a casa nostra, que és el castellà. En el decurs de les darreres dos generacions s’ha girat la truita, sobtadament, per no haver sigut vigilants i conseqüents, per haver-nos venut per un plat de llenties.
Estic desencantat, desil·lusionat. L’essència de l’andorranitat s’ha fos i es va perdent cada dia més. I ben aviat no en quedarà rastre. Només podríem avivar el nostre esperit nacional, i alhora el nostre orgull ferit, si als infants escolaritzats se’ls inculqués l’amor al país i se’ls formés i instruís convenientment, amb bons professors, en història andorrana i en la nostra llengua oficial.
Però pot ser que no hagi fet més que parlar per parlar, escriure per escriure, comprometre’m sense cap necessitat, però amb el cor lliure i satisfet d’haver expressat quelcom que em preocupa i em fereix. Els de la nostra generació continuarem enraonant com ens rotarà, sempre en el nostre idioma, tot i que les paraules se les emporta el vent. Aquells que no vulguin compartir-ho i mai no parlar-lo, que es fotin!