Mentre esperava l’autobús, vaig veure una noia abraçant-se amb la seva mare. Reien i parlaven de les seves coses. Aquell moment em va fer viatjar quatre anys enrere, quan la meva mare encara era aquí, abans que el càncer se l’endugués. Vaig recordar la sensació de tenir els seus braços al meu voltant, de com m’acariciava els cabells mentre em demanava com havia anat el dia a l’escola. Vaig veure, per un instant, el to suau de la seva veu, els seus ulls marrons com l’avellana i aquell somriure que, d’alguna manera, tot ho curava. Un instant després, vaig tornar a la realitat. Tornava a estar sola a la parada pensant en aquest procés llarg i inestable que és el dol. Especialment, quan es tracta del d’una mare. Ens trobem en una era marcada per la productivitat, l'eficàcia i el no parar. En aquest context, el transcurs del dol és encara més difícil, ja que no hi ha espai per a aquest. Sembla mentida, ja que és un tema que ens afecta o afectarà a tots en algun moment. Tothom passarà per aquesta muntanya russa d’emocions en què hi ha dies que vas fent i dies que toques fons.

El que em va salvar en aquest camí on és tan fàcil perdre’s va ser la meva psicòloga. Que important és anar al psicòleg! He perdut el compte de les hores que he passat parlant i parlant i plorant al seu costat. I és que una de les primeres fases a les quals s’ha de fer front és la del buit. Un buit que ho omple tot. Com explica la psicòloga de FMLC, Pilar Pastor “a l’inici, el dolgut sol estar en més contacte amb el dolor, s’aferra al buit per a mantenir-se en contacte amb el mort”. Recordo que els primers mesos després de la seva mort em semblava que simplement estava de viatge, que havia marxat uns dies, però que  en qualsevol moment obriria la porta. De tant en tant m’oblidava i anava al seu xat de WhatsApp o em trobava marcant el seu número de telèfon.

Com deia el poeta uruguaià Mario Benedetti “la muerte de personas queridas es lo único que sabemos que pasará y no podemos cambiar. Y si la muerte es inevitable e irreversible, ¿por qué darle la espalda?”. I és que tant el dol com anar al psicòleg és un tema silenciat en la nostra societat que no fa cap favor a ningú. Que senzill seria si es pogués parlar lliurement d’aquests temes que semblen socialment prohibits. Tothom hauria de poder dir: sí, estic passant per un dol, sí, vaig al psicòleg o sí, he perdut la meva mare, sense patir per la reacció que tindrà l’altra persona. Per què silenciem la mort i el procés individual que suposa la pèrdua? Hi ha un buit social dels temes que fan més mal i sobre els quals més ens hauríem de poder expressar i recolzar en els altres.

El dol no només canvia les persones, també ens ensenya. Permet entendre que estimar algú implica aprendre a deixar-lo anar. Parlar de la mort no ens debilita, al contrari, ens fa més humans. Vivim en un món que fuig del dolor i que silencia allò que incòmoda. El dol forma part de la vida. Hem de deixar de tapar-lo, de silenciar-lo. Com a societat, cal normalitzar la tristesa que genera, el fet de no tenir respostes i el fet de necessitar ajuda professional. No per quedar-nos a viure en aquest, sinó per a poder continuar endavant i viure amb tot el que som, i també amb el que hem perdut. Potser, si aprenem a mirar la mort de cara i trenquem el tabú cap al dol, sabrem estimar la vida amb més consciència i profunditat.