Tenim la gran sort de ser un petit racó de muntanyes situades a Europa
A la columna Les Set Claus de dilluns passat al Diari d’Andorra, el Josep Dallerès parlava d’una paraula que ell diu haver sentit per primer cop els anys setanta. I, segurament, molts la vam sentir llavors per primer cop. Segur que en els anys que han passat, el concepte s’ha anat omplint de significats i de contingut.
Voldria tornar a afegir-hi quelcom que, en l’Europa actual, no es recorda prou sovint: també forma part de l’especificitat andorrana el fet que al nostre mateix país els andorrans no som la majoria. I això, malgrat que les nostres lleis d’immigració i de ciutadania han permès allò que cap altre Estat del món pot dir: que en menys de seixanta anys el cens electoral hagi passat d’uns TRES MIL a més de VINT-I-SIS MIL votants i elegibles. Ja havia escrit que dels tres primers caps de Govern, dos no havíem tingut drets polítics fins molts anys més enllà de la nostra majoria d’edat. I malgrat o més aviat gràcies al fet que la població d’Andorra s’ha multiplicat per més de DEU en menys d’un segle. Cosa que tampoc pot dir cap altre Estat del món.
I ara hem de sentir buròcrates europeus (escric “buròcrates” per no afegir-hi una erra i perquè sembla que a Europa ja no hi ha gaires polítics) pontificant sobre Andorra i dient que hem d’acceptar la major part de les perfectes normes europees, si volem un acord d’associació que ens agradi… Penso que no n’hi ha prou que vinguin un parell de dies a les nostres muntanyes per saber tant de nosaltres. Potser els caldria quedar-s’hi uns dies o unes setmanes. I segur que encara seria millor que algú els ho expliqués, més enllà de les magnífiques relacions que es veu que ara tenim amb França i que fa anys que cultivem, amatentment, amb Espanya.
¿L’actual Unió Europea de
27 estats egoistes ens ha d’explicar que hem d’acceptar la lliure circulació de ciutadans, ells que corren a aixecar murs i barreres de tota mena per evitar que arribi a l’encara pròspera Europa una allau d’emigrants de Líbia, Egipte, l’Iraq o Síria? ¿Ens han d’explicar ells com és que al golf Pèrsic hi ha tot un seguit d’estats (plens de petroli, és clar) als quals ningú no demana res, malgrat ser de confessió semblant a la de molts estats quasi anorreats avui?
¿Ara que celebren els 60 anys del Tractat de Roma, es volen oblidar del motiu essencial que va moure els De Gaulle, Adenauer, Schuman, Mitterrand i tants altres a evitar cap més guerra entre Alemanya i França a Europa? Sí, és clar que hi ha hagut el drama de Iugoslàvia, però “quedava una mica fora de l’Europa de llavors”.
Tenim la gran sort de ser un petit racó de muntanyes situades a Europa, a l’Europa dels drets humans. No a l’Europa de les dotzenes d’entitats i d’administracions creades per evitar una autèntica Unió Europea. O potser permeses i suportades pels ciutadans europeus, malgrat que sovint només sembla que serveixin per anar engreixant una veritable casta giratòria de professionals de la política que cada vegada tenen més lluny el criteri de servei als seus ciutadans i més a prop el dels seus propis privilegis…, i d’una burocràcia galopant…
Una altra vegada, potser sí que Andorra hi ha de dir quelcom, ben modestament però amb fermesa, amb la fermesa que ens dona el fet d’haver estat i de ser un país d’asil, que no són molts dels 27.