Rebo una invitació per assistir a un debat sobre llibertat d’expressió. Vinc, merci per pensar-hi. No obstant això, adverteixo, no em puc considerar cap màrtir del tema. Deu ser que he fet sempre periodisme de baixa volada, perquè com a molt m’ha represaliat algun anunciant emprenyat –glups!, l’empresa ho assumeix però no m’ho retreu– algun politicastre que no m’agafa el telèfon o algun personatget que em busca sobrenoms al·lusius a la meva manca d’atractiu físic –va a gustos: tinc la meva parròquia, jo– mentre es canta davant el mirall “me duele la cara de ser tan guapo” (recorden Hombres G?). Deixant de banda el masclisme ranci –no tot és repetir proclames i fer-se selfies el 8M–, fa llàstima que aquest procediment sigui un reflex de la societat que conformem. No, no crec que els polítics ni cap altre personatge mediàtic hagi de donar-nos exemple, sinó que és la societat, som la gent corrent, qui hem de marcar les línies ètiques, morals, de comportament, d’educació, a aquells a qui hem atorgat el dret d’ocupar un càrrec per representar-nos. També hem de saber expressar crítiques sense entrar en l’insult i han d’aprendre a entomar-les. Això és la llibertat d’expressió. Que no calgui amagar-se, emparar-se en l’anonimat, per expressar una opinió. Que l’opinió sigui civilitzadament expressada. Que a ningú se li alenteixi un tràmit (un permís d’obra municipal, posem per cas) per ser crític amb una acció de Govern. Que no pateixi represàlies a l’empresa per reclamar drets. Està el ciutadà sempre emparat? La batalla per la llibertat d’expressió és el dia a dia. Molt em temo que ningú pugui sentir-se’n al marge.