Sempre he dubtat molt de tot el que faig i mai no dono per cert o definitiu res a la sala d’assaig. He pensat que el teatre és un ésser viu que evoluciona i es mou al ritme de cada dia. Que cada cosa que fem marca el següent pas, i aquella frase que sonava tan bé la primera setmana, ara no té cap sentit. A vegades penso que no acabo mai un text, simplement arriba un dia en què decideixo no retocar res més. De sobte, s’acaba perquè no continua, no perquè pensi que sigui el final.
L’art del teatre, en general, té data de finalització: la d’entrega de la dramatúrgia, la d’estrena... Tot i que moltes vegades, després d’estrenar, encara hi ha espai per retocar, i això fa que inevitablement hàgim de posar una data de caducitat a la part més grossa del camí. Els espectadors són un element més del procés i són culpables involuntaris de canvis i de retocs.
Sempre he dubtat d’on ha de posicionar-se l’art en relació amb aquest públic, si el teatre ha de ser polític. Si el que s’espera, de veritat, és un missatge que el faci reflexionar o només l’evasió. Per sort, crec, no soc un nom que quedarà als llibres del teatre universal, i ningú estudiarà els meus mètodes, les meves idees ni el meu estil. No he d'impartir càtedra a cada muntatge, ni a cada text, ni a cada classe. Només espero del dia a dia que aquells que, per alguna raó, es paren a escoltar el que dic, sentin que és un bon acompanyament.
Mai no he sentit que la meva feina hagi de transformar el món. Si jo mateix dubto del que faig, no puc pretendre que el públic quedi tocat per la màgia de la supèrbia del meu art incomplet. L’esglaó que ara trobem és del temps que vivim, i sembla que tot el que fem ha d’estar marcat per un posicionament, i si això no marca la teva feina, ens quedem a mitges. La mirada crítica, la mirada social, la mirada més enllà del que passa damunt d’un escenari sembla ara imprescindible per jutjar un espectacle.
Estic fet un embolic i aquestes línies acaben per no dir res, per seguir el camí de no arribar al fi de res, si l’art, el teatre, la meva opinió és important o no. Si les coses que fem ens estigmatitzen o no. Si parlar de tal o qual funció ens col·loca en un costat de la vida. Si ser crítics sent també part del business acaba sent la millor opció.
Crec que els artistes, autoproclamats o no, hem de ser coherents amb nosaltres mateixos, i lluitar per fer escoltar la nostra veu de la millor manera possible, entendre el desert en què ens movem i fer causa comuna amb el públic que ha decidit ser part del nostre viatge. Crear espais segurs entre tots per poder dubtar del nostre propi fet sense dubtar de les persones que el fan, i mostrar sense por al públic sobirà que la nostra feina és honesta i necessària.