Passant llista

Baixem al poble a plantar uns rosers i aprofitem per passar llista. Al capvespre, entre dos foscants, és la millor hora per fer-hi el recompte. Només arribar, ens ha sobrevolat una cigonya amb una branca enorme al bec. Bufava vent de llevant i li costava avançar cap a la torre de l’església. Com si cerqués la protecció de la casa, ha planat a uns metres de la teulada. No us podeu imaginar la presència imponent i majestuosa del seu vol. Ara claqueja per saludar el retorn del company que ha anat a buscar menjar al riu. No sabria dir si aquest hivern han emigrat o si han preferit resistir els escassos dies freds que ens deixa el maleït canvi climàtic. El cert és que ja hi són totes al campanar i ben atrafegades reparant els nius. “Encara no tragines ramada?”, em va preguntar fa anys l’oncle José per interessar-se si tenia intenció de casar-me. No vaig saber què respondre. Jo, que presumia de ser escriptor, no vaig copsar la més bella i natural de les metàfores. Que ruc!

Al paó que es passeja per casa com a cal sogre, a qui ja coneixeu perquè n’he penjat alguna foto espectacular a Facebook, li estan creixent de nou les plomes de la cua. Durant l’hivern les va anar escampant pel jardí. No sabria dir quants anys viuen els paons, però aquest em sembla que té més edat de la que aparenta. Quan recupera la cua ufanosa, comença a emetre forts crits que imiten el so d’una botzina de fireta. Ho fa, suposo, per reclamar companyia. Ens posa el cap com un timbal i haurem de buscar-li una femella. Estic preocupat perquè no han arribat encara les orenetes. Eren fidels al niu que es van construir a tocar de la cuina, però unes obres inoportunes les van espantar. L’any passat van preferir instal·lar-se a casa de la veïna. No els ho tindré en compte si tornen. Les tórtores estan atentes al vol de l’esparver que les espanta amb la sola presència. Els pardals es persegueixen entre ells aliens als perills. Els estornells, que formen assemblees espontànies al llom de la teulada, em recorden una orquestra que assaja refilets i trins.  

La població de rats penats ha quedat delmada pel moix negre, amb el qual fa temps que hem partit peres. He vist com els caçava. Intueix en quins forats dels totxos s’amaguen i espera que surtin per llançar-se al buit. És capaç de jugar-se alguna de les set vides per un bon sopar. Em sap greu perquè els rats penats són els millors aliats contra els mosquits. A més, em porten records de l’internat dels capellans de Lleida. A les nits d’estiu, amb les finestres obertes de bat a bat per la calor, sobrevolaven els llits dels dormitoris hospicians... però, això ja és una altra història. Puntual cada vespre, en el mateix moment que el sol s’amaga darrere l’horitzó de Terreu, comença a cantar el mussol a les tàpies del cementiri. Li contesta un xut que viu en un vell paller abandonat. Tenen la nit llarga per davant i els desitjo una bona cacera. 

Quan tothom és al seu lloc, apareix ell. Imponent. Aclaparador. Recordeu l’endevinalla de la pel·lícula La vida és bella? “Si pronuncies el meu nom, desaparec”. Per això no gosem badar boca. Només contemplem el cel que es va poblant d’animetes blanques i una mitja lluna d’acer que avui mira a llevant. Quart minvant. I ell es queda amb nosaltres durant una estona que sempre se’ns fa curta.