El passaport és, segons el ministeri de Justícia i Interior, “un document públic, individual i intransferible lliurat a títol personal que acredita la identitat i la nacionalitat andorrana del titular tant a l’interior com a l’estranger”. Així que per als andorrans i les andorranes és l’únic document que tenim i que reuneix la identitat amb el document per traspassar fronteres. El fet és que els darrers anys el paperet, com cantava fa anys Marta Deu, s’ha modificat substancialment.
Hi ha ciutadans i ciutadanes, com una servidora, que encara circulen amb el passaport vell. El d’abans, el biomètric de primera generació amb una banda per ser llegida magnèticament al peu de la pàgina on hi ha les dades i un retrat de fotògraf. Com que el vaig renovar el 2015, encara té dos anys de vida.
Aquesta categoria de ciutadans i de ciutadanes, que any rere any es redueix inexorablement fent que siguem cada cop més rars, assumim que quan sortim o entrem de les fronteres de la UE hem de passar per l’adreçador i fer les llargues i interminables cues als aeroports o en arribades de trens com l’Eurostar. I és clar que ens queixem i que rondinem, però com que sabem que tenim el document vell, l’antigalla, esperem el torn estoicament. 
Llavors hi ha la resta de nacionals. La resta és aquesta majoria d’andorrans i andorranes que es van fer o van renovar el passaport a partir del 2017, quan es va introduir el nou passaport biomètric de tercera generació amb dues numeracions: l’original i una de nova de vuit dígits, que comença per O, per facilitar el pas pels controls fronterers internacionals. Tot digitalitzat, amb la foto feta in situ a la cabina específica instal·lada a Tràmits. 
Aquest nou passaport havia d’equiparar-nos als europeus i europees i permetre’ns passar, sense fer cua, per les portes d’entrada amb lectura electromagnètica. I aquí van començar les decepcions i els maldecaps de molts. Primer perquè la lletra O es confon amb el 0 i hi ha països que no ho reconeixen. I després perquè els dispositius de lectura electromagnètica dels aeroports i altres punts fronterers d’entrada a la UE no llegeixen ni reconeixen els nostres passaports biomètrics de tercera generació.
Si bé els plafons d’aeroports com Orly a París o a l’estació del Nord de París indiquen per on poden passar els europeus i les europees i també els nacionals de “la UE, Mònaco, Liechtenstein, San Marino, Suïssa, Andorra”, el fet és que no s’hi pot passar perquè la màquina no llegeix el passaport andorrà. Així, els i les titulars d’aquests passaports han de fer la cua amb els extracomunitaris, com els que tenim el passaport biomètric de primera generació! I tots i totes rondinen i s’indignen i fins i tot se senten enganyats a cada viatge fora de les fronteres de l’espai comunitari ja que el rètol no correspon a la realitat.
Dit això, el Govern, conscient de les disfuncions d’aquests passaports, des del 15 de desembre de 2022 ha dissenyat un nou model de passaport biomètric de tercera generació on ha substituït la lletra O per la lletra P i ha incorporat el sistema Supplemental Access Control (SAC), que inclou les noves mesures de seguretat internacionals. Però, és clar, aquests passaports són ara per ara una minoria. Només fa sis mesos que aquest nou model existeix. 
A més, els passaports biomètrics expedits des del 2017 segueixen vigents, com també els biomètrics de primera generació com el meu. Però si bé entenc que els i les titulars dels passaports antics haguem d’acceptar els circuits feixucs perquè el nostre passaport és un model desfasat, em costa imaginar que no s’hagi fet cap crida massiva perquè els i les titulars de passaports expedits entre el 2017 i el desembre del 2022 canviïn gratuïtament els seus passaports al nou model, ja que els que tenen són defectuosos o no donen el servei esperat. Però no ha estat així. I en comptes d’avisar els titulars de passaports expedits abans del 15 de desembre de 2022, com es fa quan es detecta que un producte és defectuós, s’ha preferit fer conviure tres models diferents de passaports: dos que no ens equiparen als ciutadans europeus per a circular fora de les fronteres UE, i un que sí.