Passatgers al tren
A principis de setembre vaig assistir a una taula rodona d’experts que tractaven sobre la possibilitat d’una pròxima arribada del ferrocarril a Andorra. Cinc persones, de les quals quatre n’eren partidàries, i una altra s’ho mirava una mica des de la barrera.
Els quatre que a priori es mostraven favorables a fer arribar el ferrocarril a Andorra eren Pere Macias, coordinador del pla de Rodalies de Catalunya, un expert en trens i al mateix temps, molt informat sobre la matèria al ser un cap dins de l’organigrama ferroviari català; Adrià Ramírez, un fanàtic, en el bon sentit de la paraula, del transport públic i com a tal és el president de l’Associació per la Promoció del Transport Públic a Catalunya; la presidenta de l’Associació Protectora dels Animals i el Medi Ambient (Apapma) Patrícia Bragança, i l’entusiasta Sebastià Mijares, el líder d’aquesta plataforma apareguda com un bolet fa menys d’un any, i que està fent que la gent comenci a preguntar-se si això del tren a Andorra pot arribar a ser veritat algun dia.
El cinquè element a la taula, no direm discordant però sí al marge dels arguments esperançadors de la resta, era el president de la CEA, Gerard Cadena, que va dir que el millor seria ampliar la xarxa viària a Andorra i fer carreteres de quatre carrils. Va ser una xerrada molt interessant i no us creuríeu la quantitat de gent que va venir de fora, expressament, per veure-ho.
Soc un gran defensor del tren, i això que no en soc usuari habitual: les vegades que he viatjat amb tren per Catalunya me n’ha fet treure una mica les ganes. Tot i així les poques vegades que l’he agafat per fer llargs recorreguts han fet que m’enamori d’un mitjà de transport segur i cada vegada més net d’emissions.
Sobretot l’he agafat per viatjar a l’estranger i per l’estranger. Un tren de nit amb vagó llitera de Barcelona a Milà, i transbord per arribar a Venècia a través del pont de la Llibertat, va ser el meu debut per la porta gran. Més tard de Barcelona a Granada per conèixer la terra del sogre; dotze hores d’agonia. Va ser fa molt temps, quan l’AVE només estava per portar Felipe González de Madrid a Sevilla. Deu fer sis anys vaig agafar un FrecciArgento a Itàlia, un dels trens d’alta velocitat que tenen allà, les fletxes, Le Frecce, en diuen, per fer desplaçaments interns, i la darrera vegada, per moure’m per Anglaterra vaig agafar la línia Transpennine Express, espectacular.
M’agrada viatjar en tren i m’agradaria que a Andorra alguna vegada pogués arribar aquest mitjà de transport, però hi ha molts esculls. El projecte de l’aeroport, molt més agressiu per al nostre medi ambient, era ben vist pel sector econòmic del país i tot i així sembla que tampoc ha superat els entrebancs que les característiques del nostre país posa als mitjans de transport en general.
Sigui com sigui hem de començar a conscienciar-nos que a Andorra no hi caben més cotxes, que els cap de setmana d’hivern, i cada vegada més els d’estiu, comencen a ser incòmodes, per als que vivim al país i també per als que ens visiten, i tenir una alternativa a les quatre rodes per pujar al país cada cop comença a ser més necessària.
Versió per a imprimir