Passejant amb Lluís Capdevila

Arribat l’estiu i el bon temps, us proposo d’aprofitar les llargues jornades de llum per descobrir alguns indrets del nostre bonic país, fent una  petita passejada pel barri històric de la capital i coneixent-lo des del punt de vista de Lluís Capdevila. Aquest escriptor i periodista fou un dels nombrosos refugiats que vingueren a les nostres valls fugint de la guerra. Tot i que ell ho feu en jubilar-se, les seves estades a Andorra foren habituals, ja fos per visitar altres col·legues, com ara Norbert Orobitg, o per organitzar fugides de perseguits per la guerra. Com a bon coneixedor del nostre país, l’editorial Selecta li demanà que n’escrivís una guia en català dedicada. I per això us animem a llegir el seu magnífic Llibre d’Andorra (Selecta, 1946).

L’Andorra que coneixem avui en dia poc té a veure amb l’Andorra de principis dels anys 40 del segle XX, justament quan el nostre país es trobava immers en una època de canvis, la major part dels quals semblen no ser del gust del nostre amic: “Andorra la Vella ha perdut caràcter, personalitat, i ha esdevingut una vila com tantes altres, amb molts hotels, molts bars –per polidesa no goso dir tavernes, malgrat que les tavernes em plauen més que els bars– i moltes botigues on venen records del país,  típicament andorrans: castanyoles, panderetes, toreros, mantellines, manolas, etc. Gràcies a tant tipisme, el turista, confon la catalaníssima Andorra amb una província andalusa”. 

A l’eclosió de bars i tavernes s’afegeix l’obertura de nombroses farmàcies, que tot i estar orientades al turisme, podrien confondre’s amb la creixent afició dels residents de freqüentar les fondes i sortir-ne ben contents. L’escriptor oferirà alguns consells per evitar-ho.

Tot i que el Calones es trobava tancat en aquells moments, Capdevila recordarà la presència d’un conegut personatge uns anys abans: “Tan pintorescos eren els parroquians del Calones, que entre ells figurà un afeccionat a rei”. També l’avui desaparegut Mirador tenia la seva concurrència, amb visitants tan il·lustres com els pintors Manolo Humbert, Francesc Domingo i Rafael Benet. A la guia en podreu resseguir nombroses anècdotes.

Joaquim Ros de Ramis fou l’encarregat de dur a terme la darrera restauració de la Casa de la Vall l’any 1963. Capdevila farà una descripció molt acurada, que ens ajudarà a comparar quines han estat les reformes fetes, que perduren avui en dia. La passejada pot acabar a la Plaça Benlloch, amb les aventures del Samarra dels Correus Espanyols i el Massip de La Poste, tot descobrint les seves picabaralles, no exemptes de certa ironia.