Passem a l'acció i denunciem

L’audiovisual ens penetra la consciència. Fins que no posem cara i ulls a la violència masclista, amb una professora que va anar a córrer i no va tornar a casa perquè va ser violada i assassinada. Fins que no veiem aquell nen inflat d’ofegament a una platja. Fins que la televisió no fa novel·les i sensacionalitza aquests fets, no ens despertem. Cal saber tant de la investigació de l’assassinat? Si fos germana meva no m’agradaria que tothom sabés com, on i quan va ser violada. Però bé, aquest és un altre tema. Quan passen aquestes coses, aleshores ens pengem aquella imatge al perfil, aquell text de desitjar que el 2019 cada nena i cada dona que surti de casa torni sana i estàlvia. Tot està molt bé. Però mentre anem rient aquella broma que fa un company, de “aiii les dones és que sou... sempre queixant-vos”. Prou ja. Prou a riure comentaris masclistes. Prou a deixar passar aquell acte discriminatori, d’assetjament, de violència masclista. Prou a deixar passar actituds desiguals envers el gènere femení. Prou. És aquí on està el nostre àmbit d’actuació. Els cartells, els llaços i les manifestacions estan molt bé, no dic que no. Ho comparteixo. Però hem de passar a l’acció. Hem de dir prou. I això es diu denunciant aquell que et paga menys perquè ets dona. Aquell que et diu com t’has de vestir o aquell que critica que vas molt curta. Aquell que t’aixeca la veu i imposa la seva virilitat. Hem de denunciar-ho. Perquè darrere d’aquestes actituds que vivim quotidianament aflora la violència. I ho hem de frenar. Som responsables. Jo vull un 2019 en què cada dona quan surti al carrer digui “prou!” i en veu alta al masclisme.