El vespre de l’1 d’octubre vaig anar a veure la torre Eiffel rosa. Amb motiu de l’inici del mes internacional contra del càncer de mama, a cada hora en punt, el monument de l'exposició universal del 1889 lluïa una brillantor fúcsia força encisadora. Vaig sentir uns crits d’alegria que provenien d’una multitud de dimensions creixents: un jove havia demanat matrimoni a la seva estimada, ella havia dit que sí. Una acumulació de gent diversa els havia rodejat, festejant i aclamant l'amor de manera col·lectiva i espontània; cares enlluernades de color de rosa en la negra nit. En aquell bonic moment de gatzara vaig saber com intitularia aquest article: Passió a la francesa. Emprem el terme passió tant per parlar del patiment de Crist, com per evocar la fogositat amorosa. Una dualitat molt francesa. 
Els francesos són coneguts per ser gent distant, exigent, antipàtica i reivindicativa. Aquesta rauxa es manifesta fins i tot en la vida nocturna. Mentre que els alemanys semblen moure’s frenèticament al ritme d’un tecno mortífer, els llatins remenen els malucs de manera més o menys sensual, i els americans dansen contingudament al ritme del que anomenen la white girl’s music, el jovent francès a la discoteca sembla estar enfadat. Amb un posat rabiüt, celles arrufades i gestos bruscs, els francesos es balancegen units pel bram a ple pulmó de la lletra d’un rap o d’un pop local més o menys agressiu –penso, per exemple, en la cançó Charger, que sona almenys dos cops per soirée i que compta amb versos com “Sortez les armes à feu”. Semblaria quelcom endèmic i únic: l’estètica del rap uneix tota una generació.
Tot sovint, en moments àlgids dels grans hits, sobretot a altes hores de la nit, es canalitza aquesta exaltació en una coreografia tàcita. Quan la cançó es va enlairant, els participants s’ajunten, s’estrenyen, es refreguen els uns amb els altres, bescanvien suors, ensumen tota mena d’alens, observen amb precisió les amígdales alienes a fi de poder, com una massa humana uniforme a l’uníson, saltar junts tan bon punt arriba l’apoteosi. En aquests pogo, oblidant tota la retenue del dia a dia, algun que altre perd la sabata, li vessa un cubata a la camisa o li cau una empenta. Així i tot, la majoria hi participa amb joia. L’endemà, però, tothom retorna a l’estat de distància inicial, fent veure que aquells instants d’alta proximitat física –i anímica?– no han existit mai.
París és un indret de contrastos: d’un costat, mai havia vist tantes parelles de tota mena i de totes les edats mostrar-se afecte de manera tan expressiva; de l’altra, els transeünts no dubten a escridassar-se si algú els empeny sense voler al metro, ni a ser especialment desagradables i secs en els intercanvis administratius, tot i que no hi ha goig que iguali els bonjours que llancen els treballadors a l’entrar en una pastisseria.
La societat francesa és honesta, intensa, no dubta a dir el que pensa, ni a confrontar opinions. La situació política convulsa que viuen sembla ser-ne l'expressió màxima. En el seguit de vagues i manifestacions que he pogut observar, així com en la inestabilitat crònica del govern, molts es queixen del que és part intrínseca de la seva cultura: una inclinació per l’oposició frontal, pel conflicte obert, una òptica maniquea i un rebuig visceral per les concessions i les mitges tintes; una passió a la francesa que pot crear moments màgics, però que en moments de crisi, pot resultar altament melodramàtica.