A una persona que sempre ha pensat que el dia de la Processó és bo per fugir al Carib, anar a collir timons o anar a fer cerveses, el karma li envia una parella, fotògraf de primera, que dedica deu anys de la seva vida a fotografiar… les hores prèvies de la Processó. 

El dia de la Processó és aquell dia que la Seu d’Urgell és més que mai la Vetusta pirenaica, la ciudad castrense y levítica (no us perdeu el programa Tres a la llibreria a Ràdio Seu amb entrevista a Javier Salazar), és el dia de la religió més barroca i més fosca, la religió de la culpa i la penitència. Des del 1603, com a mínim, la Processó desfila solemnement durant el vespre i la nit. I des del 2014, Tony Lara retrata els humans que la fan possible durant el dia. 

El fotògraf hiperactiu ha viscut un procés tranquil i reposat, detall a detall, mirada a mirada que ha donat com a resultat el projecte Passos previs, que inclou una exposició, a la segona planta del Centre Cívic de la Seu fins al 10 d’abril, i un llibre, editat per Salòria.

La rebuda de Passos previs ha estat càlida, positiva; uns hi veuen molt valor artístic i documental, altres un interès antropològic, alguns un llibre de la Seu, altres el llibre de la Processó, cada mirada té valor. 
“És un llibre de fotografia excel·lent. Cada vegada que reviso trobo detalls nous i picades d’ullet que ens envia en Tony des de la seva mirada intensa”, diu el fotògraf  Tino Soriano, que detecta diàlegs entre les fotos “fruit d’una elaborada compaginació”. L’historiador Carles Gascón subratlla la precisió etnogràfica i com les persones “des de la mirada sensible del Tony, esdevenen digníssims protagonistes d’un relat íntimament relligat al batec de la ciutat.” 

És cert, a Passos previs hi ha una mirada humanista. Hi ha llum, hi ha rialles, hi ha mirades tendres, hi ha complicitat, amistat, hi ha la serenitat plena de bellesa de la Juana, hi ha les arrugues vora els ulls dels tres armats que es fan una selfie i somriuen guapíssims (Tony Lara no treu mai ningú lleig en cap foto), hi ha nens que s’abracen juganers, hi ha el senyor del cafè Oriente rere la barra mentre els encaputxats, sense caputxa, fan una cervesa a fora recolzats a la finestra. Hi ha el conductor de l’autobús vestint-se entre rialles i converses còmplices, hi ha una noia posant-se les espardenyes d’armada en un espai minúscul, però ple de vida i d’il·lusió, hi ha la Pili dels armats acabant de posar una túnica a un nen. Hi ha ulls rere les caputxes, un equip empenyent els passos cap a fora del seminari. Hi ha nens que fan lluita d’espases amb els ciris com si fossin personatges de Star Wars carregant-se d’energia abans del ritual de la foscor. 

Hi ha gent que va amunt i avall, treballant i posant-ho tot a punt, hi ha homes conduint una mena de kart sota dels passos, els mecanismes ocults que a la nit taparan les grans teles negres, que és quan Tony Lara guarda la càmera i acaba el seu ritual. 

Què farà ara Tony Lara la setmana que ve, quan arribi Divendres Sant?