Pasturant en temps de Felip V

Ens trobem a les acaballes de l’any 1719. La política revisionista del Tractat d’Utrech, posada en pràctica el 1717 pel conseller de Felip V, el cardenal Alberoni, dona lloc al naixement de la Quàdruple Aliança (Sacre Imperi Romanogermànic, les Províncies Unides dels Països Baixos, França i el Regne de la Gran Bretanya), i obliga el net de Lluís XIV de França –Felip V– a acceptar els acords de 1713, relatius a les antigues possessions espanyoles a Itàlia i els Països Baixos. En aquest temps tan convuls a la veïna Espanya, sis ramaders andorrans (Pere Mateu Moles, Magdalena Moles Rossell, Joana Fiter Rossell, Antoni Torres, Dr. Joan Guillem Torres, Dr. Guillem Areny i Guillen Areny Teixidor) decideixen demanar permís a les autoritats espanyoles per travessar la frontera del riu Runer i portar la gens menyspreable xifra de 16.503 ovelles a pastar durant els mesos d’hivern a poblacions catalanes com Linyola, Montblanc, Tarroja, Bellpuig, i els llocs de la senyoria de Poblet fins a les muralles de Lleida. Val a dir que cada ramat portava el seu majoral i els seus pagesos, que, en total, sumaven unes 90 persones (tots andorrans de soca-rel), més d’un 3% de la població de tot el Principat d’Andorra en aquells temps! Dit sigui de pas, al document que es conserva a l’Arxiu Nacional on es poden llegir els noms de tots els integrants d’aquesta “expedició ramadera” en terres espanyoles, em va fer certa il·lusió trobar-hi dos avantpassats meus. Concretament, els pagesos Bartomeu Segalàs i Joan Segalàs, al capdavant dels ramats d’Antoni Torres i del Dr. Joan Guillem Torres, conseller general, respectivament. El salconduit o permís per pasturar en terres ja ocupades per Felip V els hi donà el 16 de desembre de 1719, des de Solsona (Lleida), el capità general de Catalunya aleshores, Francesco Pio di Savoia Moura Corte-Real y Moncada, príncep Pio i de San Gregorio, marquès de Castel-Rodrigo (amb grandesa d’Espanya!), marquès d’Almonacid de los Oteros, duc de Nocera i comte de Lumiares, un dels propietaris del turó on s’aixeca l’actual temple de Debod a Madrid, conegut  per això com a Muntanya del príncep Pio. El temple de Debod fou un regal d’Egipte a Espanya –1968– en compensació per l’ajuda espanyola, després de la crida internacional realitzada per la Unesco per salvar els temples de Núbia, principalment el d’Abu Simbel, en perill de desaparició a causa de la construcció de la presa d’Assuan. Però aquest permís al pas del bestiar no era de franc! El capità general els recordava als amos dels ramats que havien de pagar “la acostumbrada caución” al tinent general Don Diego Alarcón, comandant general de Lleida, Balaguer i les seves fronteres. Ves a saber si la van pagar o no, ja que no han estat poques les vegades que els andorrans han defugit pagaments utilitzant la més infal·lible de les estratègies: fer-se l’andorrà! Com deia el filòsof alemany Nicolai Hartmann,  “la intel·ligència és la funció que adapta els mitjans als fins”...