‘Pathos’

“Troba el que estimes i deixa que et mati”. Aquesta frase l’atribueixen a l’escriptor Charles Bukowski en una suposada carta, encara que no està del tot clar. De totes maneres, no és tan important qui la va dir, sinó el que va dir.
Per a mi té un tema clar i no és un altre que la passió. Però la passió no entesa com la solem utilitzar. No es tracta, per exemple, de ser del Barça o del Madrid, que en aquests temps és la manera més ràpida d’associar les nostres emocions a la passió. Tampoc en un sentit optimista.
Em refereixo al concepte psicològic del terme, que no és un altre que el de pathos. I la psicologia ho defineix com “el patiment existencial, propi de ser persona en el món i contrari al patiment patològic o mòrbid”. “Tot el que se sent o experimenta: estat de l’ànima, tristesa, passió, patiment.” El punt principal es troba bàsicament en aquesta última paraula... patiment. Tenir passió per alguna cosa és patir, però des de les entranyes.
Els que ens dediquem a l’art (segurament succeeix en altres disciplines, però jo puc parlar de la que conec), solem entendre el que significa patir quan parlem de passió. Patir el procés de creació d’una obra determinada i tot el que comporta treure el que un té endins. Portar l’esforç per millorar, tant el discurs com la tècnica, a vegades fins a llocs insospitats, per a poder sentir la satisfacció d’haver pogut comunicar el que es pretenia (si és que tenim una mica de sort).
La frase sencera que se li atribueix a Bukowski és aquesta: “Troba el que estimes i deixa que et mati. Deixa que et dreni tot. Deixa que s’aferri a la teva esquena i et faci caure en el no-res. Deixa que et mati i devori les teves restes. Perquè totes les coses et mataran, tant lentament com ràpidament, però és molt millor que un amant et mati.”
Però és clar, per canalitzar aquesta força que ens consumeix per dins fa falta una cosa igual d’important que la passió, i no és una altra cosa que l’acció. Però l’acció ben entesa. No es tracta de fer per fer. D’això ja s’encarreguen els artistes contemporanis. Es tracta de mobilitzar totes les teves cèl·lules per a concretar alguna cosa que no sols et satisfà, sinó que és una necessitat imperiosa. Un llop que et crida que vol sortir, i si no el deixes, et consumeix des d’endins. Es tracta de la suma de molts moviments consecutius per a aconseguir patir totes les circumstàncies que hem esmentat abans.
Particularment, és una sensació que no la canviaria per res, perquè a més, ni tan sols es tracta de tenir l’aprovació de ningú, perquè el que es busca (quan el patiment ens deixa) és gaudir del procés i no l’acceptació. Probablement, ni tan sols de nosaltres mateixos.