Patrimoni cultural i creació: ¿què és primer, l’ou o la gallina?

Dins els actes de celebració de l’any Ramon Llull (2015-2016) trobem l’exposició Sol y Sombra, que l’artista mallorquí de renom mundial Miquel Barceló presenta a París i que es divideix en dos accions/espais. La primera acció expositiva és a la Biblioteca Nacional de França (BNF), en la qual Barceló fa una intervenció en la vidriera d’un dels accessos que s’intitula Vidre de les meravelles, inspirat en el famós Llibre de les meravelles que Ramon Llull va escriure entre el 1287 i el 1289 durant el seu primer viatge a París, i que també es diu Le Gran Verre de Terre en homenatge a Marcel Duchamp. Amb les mans i amb l’ajut d’estris més improbables els uns que els altres, l’artista treballa amb fang una obra monumental i efímera de 190 metres de llarg per sis d’alt. Esgarrapa, remou, raspa, esquerda i dibuixa el fang fent emergir el seu bestiari: pops, meduses, porcs senglars, llops en moviment, ocells, caps de toros... i també formes humanes i autoretrats, el tot modulat per la llum canviant del dia que tan aviat fa contrallum i projecta ombres al terra com aplana i atenua, ja cap al capvespre, els detalls i relleus.

La segona acció la trobem al Museu Nacional Picasso-París, on Barceló presenta un conjunt de pintures, escultures, ceràmiques i obres sobre paper, des dels anys 90 fins avui. L’exposició posa en relleu (imagino que sense grans dificultats) les afinitats de la seva obra amb els processos creatius de Picasso amb l’ajut, com a obra mestra central, d’un gran mur de totxos (una altra obra efímera) que l’artista anima esclafant, deformant, rascant, pintant els elements... fins que revela la seva iconografia (peixos, mol·luscs, cossos de dona, autoretrats...). En paral·lel, unes quantes creacions de Picasso subratllen les correspondències entre les obres i els punts comuns que es troben en l’imaginari dels dos creadors.

És obvi que Picasso i Barceló tenen molt en comú: són el que s’anomena “artistes complets”, tenen una capacitat de treball infinita, un interès carnal pel gest i la matèria i moltes altres coses que els experts podrien analitzar. Però el que m’interessa i em fascina alhora, per damunt de tot, és el lligam que han establert amb les obres primitives del passat i la consegüent resposta creativa. És obvi que Barceló, especialment en el fresc de la BNF, s’immergeix, a la seva manera, en l’obra mestra de l’art rupestre que és la cova Chauvet-Pont d’Arc (Ardèche, França). Uns 32.000 anys ens separen d’aquestes obres (Lascaux està a mig camí entre Chauvet i nosaltres). Entre el miler de pintures i gravats que les dones i/o homes del paleolític van crear, destaquen les representacions animals, d’una diversitat i d’una destresa extraordinàries, en les quals el domini de les tècniques és total: gravat, preparació de la paret amb raspat, dibuix amb els dits o amb carbonet amb posterior difuminat esclafant el color amb els dits per obtenir diferents intensitats de to, etc. “...És [diu Barceló] la més bella emoció estètica que he viscut mai.”

Quant a Picasso, ¿què seria de la seva obra sense l’art ibèric, l’art tribal africà, sense les màscares grebo i nimba? L’art de Picasso i de Barceló és irresistiblement primitiu, com també ho és el romànic i com ho són, ben entès, Altamira i Lascaux i tantes altres obres de l’art rupestre prehistòric. Fixeu-vos que en aquests processos creatius el concepte de temps desapareix!

Els que s’entesten a considerar el patrimoni cultural com una cosa obsoleta i carrinclona han de saber que el futur no s’oposa al passat, que no solament el ressuscita, sinó que el reinventa. Entre el patrimoni i la creació hi ha un contínuum. Arribats a aquest punt jo pregunto: ¿què és primer, l’ou o la gallina?