Patrimoni vulnerable

Escric això dimarts perquè es publiqui avui. Segurament se sabran més coses sobre el tràgic incendi de París que ha devastat la catedral de Notre-Dame, aparentment provocat per una mala praxi en unes obres de restauració a la zona central de la nau, molt semblant al que va passar al complex esportiu dels Serradells.

Avui només faig que sentir que la importància de l’incendi tampoc és tanta, ja que aquesta catedral havia estat restaurada moltes vegades, la darrera, al segle XIX, ja fou força polèmica. Sembla que és habitual que aquests edificis emblemàtics canviïn amb el pas dels anys, amb el pas dels segles. Però crec que aquestes declaracions no són més que un intent de consolar l’inconsolable. Una catedral que ha suportat dues violentes guerres europees i diverses sublevacions populars, París i les revolucions del poble, en les quals l’església sempre acaba rebent.

A mi les pedres m’emocionen, des d’un mur o una cabana de pedra seca en un camp de cultiu a un monument, sigui quin sigui el seu estat de conservació, i l’incendi de dilluns posa de manifest que el patrimoni és molt vulnerable. Ho veiem l’any passat amb l’incendi del Museu Nacional de Brasil, en el qual va cremar pràcticament la totalitat de l’inventari museístic, en aquest cas, el que més em va afectar, malgrat la distància física i cultural, va ser la pèrdua de les gravacions de llengües indígenes de les que ja no quedaven parlants vius. No estaven digitalitzades, guardades al núvol, perdudes, per sempre, patrimoni perdut: 114 llengües que ja ningú escoltarà mai més per una negligència, o per manca de previsió. I ja fa quatre anys, un altre tipus de desgràcia, aquest cop provocada per una guerra, quan l’Estat Islàmic va dinamitar el temple de Baal a Palmira, pel mer fet de destruir, sense cap motivació més que la de ferir l’enemic. Veieu com són importants les pedres que es poden utilitzar per fer mal al contrincant? Palmira és un dels vestigis de l’Imperi Romà més ben conservat, on es pot contemplar el traçat urbà d’una ciutat del segle I aC i com no podia ser d’una altra manera, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Realment m’ho sento meu, sense haver-hi anat, i probablement sabent que no hi aniré, donada la inestabilitat d’aquella zona en constant conflicte. Sense saber com, hi ha un lligam amb totes aquestes coses que la humanitat ha fet, tot el que hem construït al llarg dels anys, uns llaços invisibles que fan que, quan són destruïdes, ja sigui per un incendi, per un bombardeig o per una catàstrofe natural, ens afecti. Almenys a mi em passa, sento com si em prenguessin una cosa meva.

Sigui com sigui, deixem refredar les cendres, en tots els sentits i sense ironia, i deixem que els entesos facin l’enèsima reconstrucció d’aquest símbol europeu.