Pau

Quan va esclatar la guerra a Ucraïna a causa de la invasió de l’exèrcit de Putin, vaig escriure un article titulat Els ulls de la Uliana on narrava l’emotiva visita a una família d’amics ucraïnesos. Un lector em va recriminar que, igual que havien fet altres articulistes, dediqués espai i sentiments per parlar d’una guerra a les portes d’Europa, que ens afectava de manera ben directa la butxaca, i que, en canvi, mai hagués esmentat altres conflictes que ens queden més lluny o que són de pobres. No li faltava raó. Desenes de guerres tenen una presència residual i efímera als mitjans de comunicació i després desapareixen. Del conflicte de Síria gairebé ningú se’n recorda. El del Iemen segueix tan invisible com devastador. A Myanmar continuen els genocidis de les minories ètniques i religioses, com la dels rohingya que tant ens va impressionar; als països del Sahel es produeixen a diari enfrontaments de tipus neocolonial, agreujats pel canvi climàtic. El lector ho encertava: són guerres llunyanes, de gent pobra i amb causes que només interessen a les grans companyies que exploten matèries primeres. 
Tanmateix, al·lego en la meva defensa que la invasió d’Ucraïna es va produir quan els analistes ens havien fet creure que el món havia entrat en un període en el qual una guerra de gran abast i d’alta intensitat ja no interessava als líders mundials, perquè no era ni políticament ni estratègicament rendible. I no ha estat així. La guerra d’Ucraïna em recorda els documentals sobre la Gran Guerra que passava als meus alumnes d’Història. Aquelles imatges terribles en blanc i negre, de les quals fa poc es complien cent anys, que ens produïen esgarrifances a classe: les piles de casquets de munició altes com serralades (a Ucraïna s’han llançat tantes bombes i míssils que ja escassegen); les trinxeres enfangades amb neu negra de pólvora; la devastació dels pobles i la desesperació dels civils... Tot ha tornat en viu, en directe i en color. Curiosament, les imatges que no s’han repetit són les de la treva espontània del Nadal de 1914, protagonitzada per soldats dels dos bàndols que van compartir el tabac, les racions de menjar i uns partits de futbol. Va ser un simple miratge perquè de seguida els comandaments van prohibir la confraternització que feia evident l’absurditat de la guerra, però ni això han estat capaços de pactar els líders i les organitzacions mundials durant el Nadal de 2022.    
Si havia de triar un desig per al 2023 i deixar-lo escrit en aquest article que tanca l’any, no podia ser un altre que el de la pau. Pau als conflictes grans i als petits, als de rics i als de pobres i als visibles i als oblidats. És difícil imaginar què podem fer nosaltres perquè el desig es faci realitat més enllà de protestar, estimar, compartir, dialogar i viatjar tot el que la butxaca ens permeti. Manllevo unes paraules del Pep Bernadas, el propietari de la llibreria Altaïr, que fa uns dies, amb motiu de celebrar els quaranta-tres anys del mític establiment de Barcelona, ens convidava a viatjar perquè ajuda a “percebre que, malgrat la diversitat de les formes, els altres són exactament com nosaltres i el món seria més habitable si, en lloc de magnificar les diferències i oposicions, ens adonéssim de tot allò que ens uneix i dels interessos i les pors que hi ha al darrere dels conflictes que ens separen”.
Molta PAU per al 2023.