Després de molts anys, l’Arxiu Nacional presenta una exposició física, gran, amb catàleg imprès i programa d’activitats: Pioners, al mig del Parc Central, per celebrar els 50 aniversari. Dues frases ben senzilles reben l’espectador. Una està posada just a sobre d’un mòbil: “En el temps que trigueu a llegir aquest text, aquest telèfon mòbil pot fer 50 fotografies en mode ràfega”. Queda clar, Pioners no va de velocitat, ni de quantitat. 

Arribar-hi just uns quants dies després de visitar una altra exposició, Leonardo versus Michelangelo, a l’Ideal Barcelona, és curiós. Allà dos joves recreacions amb IA dels artistes del Renaixement, que semblen dos models de Gucci, iguals però un ros i l’altre morè, m’han parlat en una enorme sala immersiva, he de votar per un dels dos cada 20 metres per resoldre la batalla. M’han posat ulleres de realitat virtual dos cops, he volat asseguda en una cadira per Florència (quina obsessió a alçar la gent i fer-los passar vertigen, en posar-los en un abisme com si fossin Assassin’s Creed). Ideal per a un tipus de públic, certs moments i certs pressupostos. Per això, quan arribo a Pioners em sembla un espai de pau, una exposició senzilla però plena de significat, un plaer per a la vista amb aquells formats immensos.   

La segona frase que em crida l’atenció a Pioners és: “La memòria és de tothom, emporta-te’n un petit tros de manera gratuïta”, per això hi ha postals (impreses en paper!) que el públic es pot endur amb les imatges que més li agradin. Que important i que fàcil seria la fotografia, posem per cas, en un museu nacional que expliqués què va ser i què és Andorra. Apta per a la pau i per a la immersió, d’altra banda.

Comença el recorregut, pensat i explicat per Isidre Escorihuela i Pau Chica. L’espectador comença amb Fèlix Peig i Francesc Pantebre, segueix per Josep Alsina i Narcís Casal, s’atura davant dels retrats de refugiats de la Guerra Civil espanyola de Ramon d’Areny-Plandolit, unes mirades impressionants. Segueix la immersió en l’Andorra més rural i més senzilla, amb Xavier d’Areny-Plandolilt, Joaquim de Riba, Julià Reig, els retrats de dones i nens de Josep Lluís Molné, entra en una novel·la de Joan Peruga amb els paisatges idíl·lics de Guillem d’Areny-Plandolit i acaba amb Joaquim de Riba Camarlot, el primer andorrà que va fer una foto. Va ser el 1884 a Barcelona i, de seguida, ho va explicar a la seva mare, Dolors Camarlot, en una carta que es pot llegir al final de tot. Aquesta dona és l’única presència femenina en un món d’homes rics i il·lustrats, metges, farmacèutics, després comercials i fotoperiodistes, perquè no hi va haver pioneres, fins més endavant. Qui van ser? En quin moment? Als anys 70? Als 80? Als diaris o revistes? Hi va haver fotògrafes abans de Mari Carme Grau, de Rosa Casanovas, d’Imma Torra, de Montserrat Altimiras? Qui van ser? Què van fotografiar?