Paula Badosa

“El camí ha estat difícil, però amb treball dur, il·lusió i fe va arribar la recompensa. Mai deixeu que ningú us digui que no podeu aconseguir alguna cosa. I si és així, demostreu-li el contrari.” Aquestes paraules pertanyen a la tennista catalana Paula Badosa després de conquerir Indian Wells. De les seves paraules, se’n desprèn molt del que hi va haver abans d’arribar a conquerir un gran. Això sí, només ella sap tot el que va passar. Badosa va ser un talent precoç. Amb només 15 anys va ser campiona júnior del Roland Garros, però el seu cap encara no estava al nivell del seu tennis i els focus van cegar la seva projecció. En lloc de gaudir del joc només veia la pressió que s’exercia sobre ella perquè seguís guanyant. El tennis és, potser, l’esport més cruel en aquest sentit, ja que després de passar unes hores des de l’últim triomf pot arribar el fracàs a la primera ronda del següent repte. Se li van presentar dos camins: cap o cor, i Badosa va triar el segon. El tennis estava allà, i també les ganes. Només, com si allò fos molt fàcil, calia dissipar els núvols negres que li impedien jugar amb tranquil·litat i tenir més desimboltura amb la raqueta. És un esport –considero, potser perquè mai hi he jugat– més mental. Va canviar moltes coses i l’únic que no va canviar va ser l’estil de joc. Només el va potenciar. Va estar ben assessorada. Sembla fàcil dir això, però per a un esportista professional el millor, a banda del talent, és tot l’embolcall, entre els quals Xavi Budó. Li va dir les coses molt clares i moltes veritats que segurament no li va agradar escoltar. Va esvair els fantasmes. “Em van inflar el cap i vaig patir depressió. Em deien la nova Sharapova, i això em va enfonsar”. Amb Vicky, que té un bon embolcall, i quasi el millor, ja que és el seu pare, cal anar pas a pas. Ells ho saben. Ho tenen clar.