Divendres passat ens va deixar un dels grans, el cantant i poeta canadenc Leonard Cohen. Vaig sentir una gran pena mentre em venia al cap la seva interpretació de Suzanne. Al pensament em va venir el meu germà, el responsable de fer-me descobrir Cohen i molts altres artistes. Pensava també que m’hauré quedat amb les ganes de veure’l en un concert, com era una de les meves il·lusions. No serà possible, i no perquè no n’hagi tingut l’oportunitat. Però simplement les presses, el dia a dia, la feina, els projectes futurs i tantes coses més acaben construint un mur que impedeix viure el moment present. ¿Qui no ha tingut aquest sentiment en alguna ocasió? M’adono que no sempre gaudeixo d’allò que tinc perquè la rutina m’ho impedeix. Penso ara que he de dedicar més temps a la família, a la parella, als amics, que són allò que és realment important, perquè sense compartir les vivències amb ells ben poques coses tindrien sentit. Potser també t’ha passat, ¿oi? Calen pauses en la vida per concentrar –ni que sigui només uns instants– la ment en el present i almenys per un dia fer esperar el futur i adormir el passat. El que hagi de venir, vindrà. I és per aquest motiu que avui escric això, perquè cada dia hauríem de tenir un moment per recordar aquells que són importants per a nosaltres. Disculpi el lector si l’article li sembla una cursilada, però m’ha semblat oportú recordar que si els pots dir als teus que els estimes avui, no cal esperar a demà. I gràcies a tots els Leonard Cohen que posen pauses i lletres a les vides: “Suzanne takes you down to her place near the river.”
