Per Tots Sants se servien menges en honor dels difunts sobre les tombes del cementiri. No fa gaire temps pervivia al Pirineu un corpus de pràctiques basades en creences populars que tenien a veure amb els difunts i que involucraven el menjar des de pràctiques molt variades. Algunes se celebraven a continuació dels funerals. Per exemple, es podia reservar un lloc buit a taula per al mort, a qui se servia els plats com a qualsevol altre comensal.

Segons el testimoni d’una minyona de Castell-llebre, al terme de Peramola (Alt Urgell), a casa seva es dedicava el sopar de la vigília del Dia de les ànimes al difunt més recent de la família, a qui es deixava un plat al cap de taula. Diu que se servien menges “pròpies dels morts”, és a dir llegums, fruita seca, castanyes, moniatos i “els panets de l’ofrena”.

Olivier de Merliave menciona una variant del que a Catalunya se solia conèixer com a dinar de difunts, que aquí a Andorra s’anomenava l’àpat i se celebrava per Tots Sants. Ras i curt: se servia menjar en honor dels finats directament damunt de les tombes, al cementiri.

La pràctica de l’àpat andorrà podria tenir l’origen en la creença antiquíssima que els difunts necessiten aliments per fer el seu viatge fins al més enllà amb èxit. O dit d’una altra manera: si no s’alimentava adequadament els morts, es corria el risc que quedessin vagarejant en el pla terrenal, sota la forma d’ànimes en pena.

En l’actualitat, una reminiscència d’aquests àpats funeraris seria la festa popular de la Castanyada, que s’origina a finals del segle XVIII i deriva d’aquests antics sopars rituals en què se servien llegums i fruita seca. En aquestes cerimònies de comunió amb els morts –doncs, en el fons, no eren altra cosa– també tenien importància els pans votius que s’oferia als difunts als funerals. Amb el pas del temps, aquests “pa dels difunts” o “pa de morts” (Catalunya i Andorra), “pan de almas” (Navarra) o “huesos de santo” (Aragó) devien transformar-se en els ara populars panellets.

Cal filar més prim, no obstant. Segons el Diccionari català-valencià-balear, d’una banda, existia un “pa d’ànimes” que es feia amb bocins de la pasta que les dones deixaven al forn i que, venut més barat, es destinava a misses o altres sufragis o es repartia en l’ofertori a canonges i beneficiats amb una candela groga, en l’ofici del Dia dels morts. D’altra banda, hi havia un “pa de difunts” que es distribuïa a parents i amics el dia del funeral.

En la cultura pirinenca, doncs, el ritual secular d’alimentar els morts per ajudar-los a viatjar cap al més enllà ha subsistit fins fa poc –s’ha testimoniat que encara es dipositava menges damunt la tomba dels finats a mitjan segle XX–. Ja hem explicat que de vegades aquests aliments es proporcionaven als funerals o la posobra del dia de Tots Sants. D’altres, l’ofrena era continuada durant tot el primer any des del traspàs. Una última variant: a l’Arieja, la vigília de Nadal es preparava una “sopa de las amnas” (o sopa de les ànimes), destinada als qui havien finat aquell any i que podien asseure’s a taula durant la missa del Gall.