Les coses canvien i molt amb l’edat. Si algú ens hagués dit anys enrere que començaríem el dia anant al gimnàs l’hauríem denunciat per vulneració del dret a l’honor i a la intimitat i mereixeria un nou volum de la col·lecció jurídica de la Fundació Reig. Abans l’exercici només el practicava gent que consideràvem estranya, aquella que no sortia una nit perquè havia d'entrenar el matí següent. El que passa és que si volem complir anys, és el que ens toca.
El dia que els joves et tracten de vostè i et diuen senyor significa que és evident, per més que ho dissimulis, que ets algú de mitjana edat com a mínim. Al mateix temps, la safata d'spam del correu electrònic s’omple de missatges de residències de la tercera edat, de llocs bucòlics i paradisíacs per al teu descans etern i de comunicats de noietes amb noms russos on t’expliquen que són alegres i sociables i els agradaria conèixer un “afectuós i bon lucky man”. Tot això escrit en aquest nou gènere literari que és el Google Translate que convertiria Belén Esteban en Miguel de Cervantes o Trump en Shakespeare.
I és passats els seixanta quan entenem el Que gran és ser jove!, aquell eslògan d’El Corte Inglés encara que els problemes s’han agreujat sobretot a l’hora de buscar feina o pis. No cal criticar aquest col·lectiu encara que a vegades no en falten ganes. Moltes. Especialment quan surten coses com les listening parties, la darrera amb el disc de Rosalia. La penya es reuneix per escoltar cançons. La nostra generació se n’anava a casa d’algun col·lega amb els àlbums de Led Zeppelin, Deep Purple, Genesis o Pink Floyd. D’acord que no era un avançament en primícia però t’importava un rave.
Ara diem amb ironia que “són joves descobrint coses”. El que preocupa és que en descobreixen algunes que creiem enterrades per sempre, i fins i tot volen ressuscitar-les: segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) espanyol de l’octubre, un 20% dels joves d’entre 18 i 24 anys consideren “bons o molt bons” els anys de la dictadura franquista.
Per acabar-ho d’arreglar, en el llibre Reconciliación, Joan Carles I passa comptes amb tothom. O gairebé. Amb la seguretat social (“soc l’únic espanyol que no cobra pensió després de quaranta anys de serveis”), amb Rodríguez Zapatero, amb Pedro Sánchez, amb Jaime de Marichalar (l’acusa de no haver exercit l’autoritat paterna sobre Froilán), amb la reina Letizia i fins i tot amb el seu fill. Però vet aquí, a l’únic que fa lloances és a Franco. Què sabran els joves de la vida, què sabrà Joan Carles I de la història. I què sabran aquells que no han estat capaços d'evitar aquests disbarats.