Pedagogia, lloguers i interessos

Al meu contracte de lloguer li queden dos anys de vigència, però fa temps que sento cert neguit. I si el dia que s’acaba ja no hi ha pròrroga forçosa o si els propietaris argumenten algun dels motius que els permet recuperar el pis? On aniré? Fa 12 anys que vaig arribar al Principat per treballar, no hi tinc família, per tant, cap xarxa de protecció que em pugui oferir un sostre d’emergència. Tinc una feina qualificada, no cobro el sou mínim, però com bona part de la classe treballadora d’aquest país, si hagués de buscar un nou habitatge em trobaria que no el podria pagar. Faig una cerca als principals webs d’anuncis: poca oferta de lloguer i preus desorbitats. Pisos de dues habitacions a 1.100, 1.200 o 1.500 euros i altres que ja salten a 2.000 euros o més. Qui pot pagar-ho això? Si aquesta és l’oferta, ja podria fer la maleta i marxar del país. És per aquest motiu que em bull la sang quan llegeixo que són només una minoria els propietaris que posen preus abusius i que cal fer pedagogia.  Quants anys fa que arrosseguem el problema del lloguer? De debò encara cal confiar a fer pedagogia quan el país s’ha omplert de promocions de luxe i d’inquilins i propietaris d’alt nivell adquisitiu que tant els fa pagar 1.000 com 2.000? Com en tants altres problemes s’ha deixat que la bombolla es faci massa grossa i quan s’ha volgut reaccionar potser és tard. És evident que les solucions no són fàcils ni existeixen fórmules màgiques, però fins ara ningú s’ha posat a fer noves promocions, per voluntat, a preus assequibles. Per tant, potser cal preguntar-se per què ningú dels que ho podria solucionar té interès a fer-ho.