Deia Ernest Hemingway que només hi ha tres esports: el toreig, les carreres de cotxes i el muntanyisme. La resta són simples jocs. Segur que molts no hi estaran d’acord –entre ells els meus amics Joaquim Purito Rodríguez i Julián Sanz, rècord Guiness i campió del món de ciclisme ultra–, però sembla que un Nobel de Literatura pot dir el que vulgui, sobretot quan la seva obra ha tractat sempre el tema de la tràgica lluita de l’individu contra el fracàs, i ha presentat la vida com una aventura que mena a la derrota. I d’això en sabia molt algú que va decidir suïcidar-se d’un tret d’escopeta...

Però avui no parlarem de suïcidis sinó d’esports i, més concretament, d’aquells que es practiquen damunt de dues rodes, com el ciclisme, molt arrelat al nostre país d’ençà que el Tour va decidir passar per aquí. I ja ho ha fet cinc vegades! La primera fou el 1964: el ciclista espanyol Ginés García Perán va quedar premier du classement général en Andorre. Curiosament aquell any la meva mare, l’escaldenca Maria Teresa Segalàs, va ser amb 20 anyets l’encarregada de donar-li un ram de flors i de fer-li un petó a la galta com a mostra de la ben coneguda hospitalitat andorrana. Encara conservem les fotos i els retalls de premsa a casa.

Aquell Tour se’l va endur finalment Anquetil. Val a dir que va ser un any important per a Andorra, si més no per a situar-la al mapa. El Consell General va atorgar a la prova francesa una subvenció d’un milió de pessetes a condició que la carrera fes una estada de tres dies al país, i va patrocinar Ràdio Andorra perquè convidés quatre centenars de personalitats a una recepció en què, fins i tot, hi va assistir la cantant Dalida i es va servir una barbacoa, acompanyada de 200 litres de sangria!

El Tour ha repetit després l’escapada en quatre ocasions més: el 1993, el 1997, el 2009 i el 2016. I ara que fa pocs dies que La Vuelta ha presentat el recorregut, serà un plaer rebre també els participants d’aquest esdeveniment espanyol els dies 14 i 15 de setembre  i en dues importantíssimes etapes, just el dia abans de la gran arribada a Madrid. Amb això Andorra es torna a posicionar com una zona decisiva en l’esdevenir de La Vuelta en els últims anys. I és que els andorrans sempre hem rebut els ciclistes amb el mateix entusiasme. No en va sempre hem estat un país d’acollida que ha fet sentir com a casa tots els que han travessat les nostres fronteres malgrat que els mitjans del Runer avall vulguin fer creure que el nostre país només acull corruptes...

És graciós que ho digui el país que encapçala la llista de frau fiscal a Europa! Ja ho deia Unamuno: “l’enveja és mil vegades més terrible que la fam, perquè és fam espiritual”...