Fins no fa gaires anys, els colls i collades, més que separar, junyien o unien valls i riberes. Per aquest motiu alguns encara conserven el nom de coll de Jou. Camins i corriols s’hi adreçaven i amb certa gràcia permetien que els habitants d’una banda o una altra els poguessin superar amb un esforç moderat pel traçat, sempre que el pendent ho permetés.
Els romans ja tenien el costum de fer-hi pregàries i dipositar-hi exvots en els seus viatges que travessaven el país, d’aquí ve el nom de les ares, que molts ports i collades han conservat. Un costum que molt probablement ve de temps força anteriors, ateses algunes petjades que han quedat d’època neolítica i calcolítica. Ho podem comprovar en indrets no gaire allunyats d’Andorra, on en collades i llocs propers es conserven monuments megalítics, com el dolmen del coll de Pou, entre les valls de Castellbò i de Pallerols, i el menhir de Sant Magí, en un indret de carena que ja surt referenciat documentalment com a límit al segle XI.
Possiblement el monument megalític de més renom que hi havia situat en un port era el del Cantó, conegut popularment com a Pedra del Cantó o l’Home Encantat, que es dreçava en el límit històric entre Guils i Soriguera, o si voleu, entre els comtats d’Urgell i Pallars, o si ho desitgeu d’una altra manera, entre els històrics vescomtats de Vilamur i de Castellbò. La seva presència, més que la fita que era, devia ser tot un referent en la cruïlla de rutes on estava ubicada, com la principal via que comunicava les riberes del Segre i de la Noguera Pallaresa per aquesta contrada; i el camí ramader que des d’Andorra baixava cap a les planes d’Urgell i de Lleida resseguint en la majoria del seu traçat el carener divisori de les ambdues riberes esmentades. Sovint, amb altra gent en diem l’autopista, atès que per aquest camí hi passaven antigament moltes ramades andorranes i pallareses. També era el lloc de pas dels ramats en conlloc que des de l’Aragó es desplaçaven cap a indrets propers.
La pedra va ser destruïda quan havia perdut el simbolisme, a mitjan segle XX: pel que es diu, fou dinamitada. Un grup de veïns de banda i banda del port, tot commemorant el vintè aniversari del servei a la demanda de Sort i la Seu d’Urgell plantaren el 2017 una altra pedra al punt divisori i d’unió, de certa semblança amb l’anterior, i donaren l’homenatge que es mereix a l’actual lloc de parada de viatgers embaladits per l’amplitud del paisatge
Ara que ja no anem pels camins, la majoria de ports i collades han quedat reservats per excursionistes i algun dels pocs ramaders que s’hi aventuren. Les regulacions d’accés rodat a molts indrets han desdit a molta gent a entrar en certes pistes que resseguien itineraris antics, i han optat per fer marrada per passar per ports com el del Cantó, l’accés asfaltat més septentrional a banda i banda de les riberes del Segre i de la Noguera Pallaresa. Convé fer-hi parada, encara que només sigui d’un minut per poder admirar a ponent, ja que no hi estem acostumats, la llunyana serra del Turbó, en plena Ribagorça, ja a la província d’Osca.