Deixin que per una vegada em posi sentimental. No tornarà a passar, ho prometo. Però recordo la primera missió espacial de Pedro Duque, deu fer cosa de vint anys. A la mateixa hora que ell s’enlairava a bord del Discovery, servidor obria la porta de la llibreria barcelonina on llavors treballava (i que ja no existeix). Vaig mirar amunt i vaig pensar amb una barreja d’admiració i enveja: “Ostres, això sí que és arribar lluny.” Però era jove i una part de mi, la més ingènua i la més il·lusa –i que Jordi Ribes em perdoni–, va ser capaç de somiar: “Encara soc a temps d’anar a l’espai. Qui ho sap!” Divendres hi pensava, en aquell vol de Pedro Duque, mentre llegia que la NASA ha seleccionat els tripulants de la que podria ser la primera missió a Mart. Dotze homes i cinc dones entre els 28 i els 42 anys. Ja no hi caben dubtes juvenils. Definitivament, faig tard. Vet aquí una altra de les coses que ja no faré en aquesta vida: segur que mai no aniré a Mart. Com no baixaré del minut als 100 lliures, que tampoc era demanar gaire; ni seré guàrdia marina al Juan Sebastián Elcano; ni escriuré una novel·leta negra abans dels 40; tampoc veuré, ho sé, ni la mar ni les tombes de Lofoten. “Quan era petit sa mare el pentinava”, diu un vers de Joan Perucho, que va viure al carrer de Craywinckel, i així qualsevol és poeta. Es refereix al homeless que havia vist dormint en un banc de Central Park. Sa mare el pentinava, sí, i somiava també les coses –grans i petites– que aquell nen arribaria a ser un dia. Astronauta, potser. Però tots els auguris eren falsos: va acabar dormint sol i arrossinat en un banc de Central Park. Doncs disculpin la immodèstia, però avui soc aquell homeless de Perucho.
