Pegasus o com sentir-se irrellevant

Admeto haver saltat esperitada del llit per precipitar-me sobre el mòbil i comprovar si hi havia algun Pegasus sobrevolant les meves converses privades. Totalment decebuda en comprovar l’absència de cap interès per espiar-me i, per tant, constatar la pròpia irrellevància, m’he submergit en una tassa de cafè amb llet i reflexions sobre el prosaic dia a dia de les persones indignes de ser subreptíciament observades. Si a gent previnguda i avisada –m’he dit– se l’han colat per l’esquadra de forma tan aparentment senzilla i per mètodes tan poc cinematogràfics com el missatge simulat d’una subscripció rutinària, què farem nosaltres, mortals desprevinguts, que hem d’anar deixant parcel·les de vida al pairo internàutic? Ah! Ves amb cura i no fiquis el ditet per acceptar on no toca, ens adverteix el nostre banc. No te’l tallarem, el ditet, però si perds pastuqui considerarem que la culpa ha estat teva, per ximpleta. 
Mentrestant, gent gran i no tan gran anem caient en les profundes simes de la bretxa digital. Abisme en alguns casos. L’Administració, totes, les d’aquí i les d’allà, les properes i les llunyanes, s’omplen la boca amb els tòpics discursets de no deixar ningú enrere. I alguns ciutadans –molts?, pocs?, vostè no?, perquè jo sí– senten com si els estiguessin posant obligadament al volant d’un Ferrari per carreteres comarcals plenes de forats i mancades de senyals, de normativa, on els conductors han de llançar-se a la via amb els ulls tancats, confiant en la sort i que pel camí no trobaran ningú contra direcció. O que els pispi el cotxe.