Peixos de piscifactoria, cadascú al seu compartiment cultural

Fa unes setmanes a les pàgines de Cultura podíem llegir la història d’Ursula Simpson, una biografia d’una novel·lista marcada pel cosmopolitisme: nascuda a Xangai, filla d’un enginyer de la Shell que la va portar per mig món, criada en part al Caire, a Londres, a Nova Zelanda, escriptora d’èxit, que fins i tot va treballar per a Hollywood i va veure la seva obra adaptada al cinema, esposa d’un editor a la Gran Bretanya, va viure a Engordany entre el 1957 i el 2007 i hi va guardar quatre novel·les en un calaix. Vaig descobrir Simpson en l’article de Luengo (que no em regala res ni em passa comissió, ho confesso) que parlava de les novel·les del calaix de Simpson. Ell ja havia parlat d’aquesta escriptora en un reportatge amb William Danjon l’any 2006, però no la coneixia.
La de Simpson és una de moltes biografies interessants que circulen per Andorra des de fa dècades, una important dosi de cosmopolitisme però que sovint viu estancada dins d’un departament, forma part d’un dels molts col·lectius que viuen al Principat, però no el transcendeix. No sé si per voluntat pròpia, per desinterès dels altres o perquè les coses van així per una mena d’inèrcia ancestral i ja està.
Un cop l’any celebrem la festa de la multiculturalitat, traiem vestits i plats típics en algun poliesportiu i plaça, però la resta del temps vivim en compartiments diferents, com els peixos de piscifactoria que tenen cadascun la seva part de la piscina, clarament separada de l’altra per un mur o una reixa. Cadascú amb el seu compartiment cultural.
Aquest fet sociològic es pot veure clarament en el menjar; ¿per què no tenim un bon restaurant hindú al centre, si fa dècades que hi ha una comunitat ben important? ¿I un d’argentí? ¿Quants restaurants portuguesos tenim? ¿De quina nacionalitat són els seus 
clients?
Les raons que van portar Úrsula Simpson a Andorra van ser molt simples; la salut del seu pare, l’enginyer que buscava un clima de muntanya per als seus pulmons. I en totes les manifestacions va parlar molt positivament del Principat, però el meu (tardà) descobriment de Simpson (digueu-me lenta) m’ha fet pensar en les paraules d’una altra persona que va viure a Andorra, per motius ben diversos. L’any 2009 Maria Rosa Viadiu escriu al pròleg de Guies, fugitius i espies, de Claude Benet: “Andorra hauria estat un lloc de privilegi si hagués sabut engrescar i fer quedar tota aquella gent que va arribar-hi, molts d’ells avançats idealistes, que sens dubte haurien enriquit considerablement amb la seva saviesa el patrimoni de progrés que tant necessitava i necessita el Principat.”