L’altre dia, a Casa Cristo, mentre feia descobrir el nostre patrimoni a una família catalana de la comarca d’Osona, els vaig parlar d’una posella, ràpidament la dona m’interpel·là que allò que deia era incorrecte i que la forma correcta era lleixa o prestatge i que ho corregís “pel bé del català i perquè ens estàvem carregant la llengua [sic]!”
Vaig fer-li una humil reflexió, vaig dir-li que a Andorra, des de sempre se li ha dit posella i que a més a més, aquest mot es recull com a paraula correcta i vàlida al diccionari de l’IEC, i que si ella no ho havia sentit a dir mai, no volia dir que no fos correcta, ans al contrari, que el català és una llengua ben viva i variada, i el que la fa així és precisament la varietat de totes i cadascunes de les boniques, genuïnes i autèntiques variants locals d’allà on es parla, i que al meu entendre, cal preservar-les i protegir-les si el que volem és conservar el català com a llengua viva.
A partir de llavorens els vaig acabar fent la visita, utilitzant paraules no estàndards, sinó autèntics mots andorrans per tal de demostrar la meva teoria, paraules que utilitzaven els padrins i que encara són ben vives a casa nostra, evidentment amb la corresponent traducció al català normal i normatiu.
Un extracte de la visita podia ser aquest: A Casa Cristo tenien pocs animals, un tocino (porc), les gallines i una vaca per estirar la jovassa (el jou). Eren pagesos i treballaven amb els eixartells (els aixades) i el volant (la falç). Dins del rebost tenien la mosquera, i a les tupines conservaven els confits o els formatges i a la seva vora els canistrells (les cistelles) guardaven les carrotes (pastanagues), les tavelles (mongetes) i ben tapades, les trumfes (patates). També penjaven dos embotits ben nostres, la donja i la bringuera així com el casé del pa (part final de la copa d’un pi que es penja invertida per tal de conservar el pa dins les seves branques).
El soler-cuina (cuina-menjador) era el puesto (lloc) més calent de la casa, i al costat de la llar, el caixabanc (escó) reservat als padrins (avis) i al foc els cremalls (cadena d’on pengen les olles a la llar de foc per poder cuinar) i que a la seva vora, sempre hi havia els asmolls (eines per remenar el foc) i la teiera per poder posar la teia i fer llum.
En aquells temps, els haurien servit l’escudella (sopa) en una escudella (plat) de fusta i se l’haurien menjat lentament (ja que la vida anava a un altre ritme) tot enraonant (parlant) amb el cap de casa (pare de família) mentre esperaven que s’acabessin de rostir a la cocota (olla de ferro colat) d’altres delícies.
Per postres, i només si era festa, a la posobra (vigília) es començaven a elaborar les coquetes de paella, que no eren pas d’arròs! Eren fetes en una paella amb oli abundant, i el secret no era un altre que fer passar la farina una i altra vegada tot fent-la finíssima amb l’esporgader (sedàs), quedaven delicioses!
En aquells temps tampoc tenien aixeta a l’aigüera (pica) i calia anar a buscar l’aigua a la font amb un ferrat (galleda) per tal d’ascurar (rentar) els plats. Als quartos (habitacions), si en tinguessin necessitat, sota del llit utilitzarien la gibrelleta (orinal) preparada per a tal efecte. Just a sobre de les cambres i abans d’arribar al cap de casa (golfes), hi havia la sala de més amunt amb les escopetes per anar a caçar el porc fer (senglar) i també l’esparver (xarxa per pescar) preparat per a poder pescar unes delicioses truites pintades i cuinar-les a l’andorrana, és a dir amb una llosa (pissarra) amb una mica de pernil a dins.
I vam acabar la visita al desembaraç (les golfes) tot parlant de lloses i explicant-los que a Andorra no tenim teulats, sinó llosats. Finalment, la senyora m’agraí que li hagués ensenyat totes aquestes paraules tan nostrades, que era la primera vegada que les escoltava i que “ni a TV3 ni a la ràdiu no les havia sentit mai!”[sic]. Potser caldria que des dels mitjans públics catalans comencessin a sonar diferents accents i paraules, pel bé del català.
