Les últimes setmanes coincideixen a la cartellera dels cinemes una pel·lícula de rics, Casa en flames, de Dani de la Orden (als cinemes Guiu fa catorze setmanes que es projecta) i una pel·lícula de pobres, El 47, de Marcel Barrena (tres setmanes en cartell). Es tracta de dues històries de classe, un concepte que ja no deu estar gens de moda; una història de burgesos, carregats de complexos i molt pijos amb casa a Cadaqués, i una història d’obrers, immigrants i molt pobres, que construeixen amb les seves mans barraques a Torre Baró, a la perifèria de Barcelona. 

Però Casa en flames i El 47 també són dues pel·lícules que parlen de temes i idees universals, amb guions brillants, amb algunes dosis de sucre  i altres de gust amargant de tant en tant. Per això, són tan bones i fan sentir aquell plaer d’estar assegut en una butaca de cine rient, plorant, sentint i pensant. Preguem als déus de la cinematografia i als cervells de la política i la gestió cultural, que ens permetin seguir fent-ho per molts anys. 

Casa en flames és una història sobre l’amor i l’egoisme, sobretot sobre l’egoisme, el dels fills, però també el de les mares sacrificades i el dels pares absents. Una història sobre la complexitat de les relacions familiars. Si li traiem la casa a Cadaqués, el joc de poder, de silencis, secrets i retrets pot ser vàlid en qualsevol altre indret. Una història de mares, d’egoisme i de manipulacions, però també d’amor incondicional i renúncies. Aquell dit del mig aixecat d’Emma Vilarasau salta les barreres de la piscina de l’Empordà. 

Eduard Fernández dona vida (literalment, això d’aquest actor no és normal) a Manolo Vital, un conductor d’autobús i líder veïnal de Torre Baró a El 47. Fernández que aviat arribarà a la cartellera interpretant l’impostor Enric Marco, fa una parella esplèndida amb Clara Segura (també present a Casa en flames), una actriu que té la capacitat de provocar sovint nusos al pit dels espectadors. La història, real, de Manolo Vital i la seva dona és una història de dignitat de la classe treballadora, de la reclamació dels drets més bàsics, com ara tenir aigua, escoles i transport públic, de la indiferència de les administracions, de la burocràcia, del menyspreu dels polítics –ja en democràcia– cap a una classe, cap a la mà d’obra. El gibrell d’aigua amb sal per calmar el mal de cames salta les barreres d’aquella de Torre Baró i es torna universal.  

Vital és un conductor d’autobús dels anys 80 que segresta pacíficament un vehicle amb la complicitat de tots els veïns i passatgers, entre els quals hi ha un jove Pasqual  Maragall. I aquí, abans d’acabar, obrim parèntesi gegant d’homenatge als conductors de tot arreu, psicòlegs i assistents socials en molts casos. Quin plaer i que divertit és sentir les converses dins els clípols petits, on tothom es coneix, on ells escolten una mica la vida de la gent  més gran i fan broma perquè no pensin tant en el mal de genoll.