Feia temps que no la veia, li havia enviat algun missatge però no havia obtingut resposta i no gosava insistir per la recança, crec, d’haver de tornar a escoltar altra vegada com es trobava. I ves per on, dilluns vam coincidir en un acte, jo hi vaig anar per feina i ella... qui sap? Solidaritat? Mantenir el contacte? Desconnectar? Em va semblar quasi una nina de porcellana, tan fràgil, parlant tan pausadament, dissimulant potser que em reconeixia... Crec que al final sí que va recordar que havíem conversat durant una bona estona feia ja un parell d’anys. “Com passa el temps”, ens vam poder dir no per parlar d’alguna banalitat, no, sinó per fidelitat a una veritat compartida. I “com estàs?” És clar, s’imposava demanar-ho. “El pitjor són els dolors”, em va dir. “Treballo molt l’acceptació de la meva situació personal”. Ara, almenys, la Conava li ha reconegut un 43% de discapacitat, però és clar, encara lluita, això de lluita és en sentit figurat perquè les forces no l’acompanyen, per tenir una baixa per accident laboral. “Perquè la Covid la vaig pillar treballant”. I ha anat de despatx en despatx amunt i avall i de moment res de res. La Covid persistent no té reconeixement quant al tipus de baixa, no té un codi. I va fent: psiquiatre, psicòleg, neuròleg, rehabilitació... I torna a començar la roda. Sempre recorda que ella és de la segona onada i a una senyora que va ser de la primera li han donat una invalidesa. Malgrat tot el que li ha passat, està una mica millor i almenys en aparença ho sembla. Per a ella, però, el pitjor va arribar aquest gener. “Vaig començar a sentir pena de mi mateixa”. I s’havia de sobreposar “perquè jo no soc així”. I sí, és real, no pas ciència-ficció.
