Penitència

Una de les lletanies més pronunciades pels televidents és:  “És que no fan mai res a la tele”.  Una frase ganxo que proferim tot i que potser, a casa, gaudim d’un centenar de canals de televisió que hem adquirit gràcies a una oferta sensacional que ens prometia, com la majoria de promeses, la Lluna. 
Alguns canals de pagament s’han adonat d’aquesta inquietud que se li desvetlla a l’usuari davant de l’excés d’oferta i brinden la possibilitat de triar alguna cosa a l’atzar. Cal pensar que prefereixen que l’espectador es quedi enganxat a la pantalla que no que s’ho repensi i surti a fer un tomb, a fer una mica d’exercici o fins i tot a gaudir d’una de les Nits d’estiu als museus que ofereix el Govern any rere any.  Tres alternatives que, sent realistes, no tenen cap possibilitat davant de les xarxes socials, que xuclen el nostre temps sense gairebé ni adonar-nos-en. 
En tot cas, les Nits d’estiu  als museus són una bona oportunitat per conèixer una mica millor Andorra. Cada any s’edita un catàleg amb les múltiples ofertes i com reservar-les i que, com gairebé tot en els nostres dies, es poden consultar a la web.  En les activitats gratuïtes, que en són unes quantes, la inscripció es realitza per rigorós ordre d’arribada. L’organització et truca el dia abans per confirmar la teva assistència. En cas que no hi puguis acudir, i com és lògic, la teva plaça és cedida a altres usuaris que figuren en una llista d’espera.
Per als que se’n cuiden es tracta d’una feina desagraïda i alhora realitzada de forma molt professional. I ho dic amb cert coneixement de causa. De fet, fa dos dissabtes havia reservat dues places per gaudir de la representació que el mentalista Raijensntein tenia preparada a la Casa d’Areny-Plandolit. Com que Murphy, el del teorema de la torrada, treballa prou fi, la meva agenda no s’havia actualitzat com cal. L’organització em va trucar el dia abans, però no vaig poder respondre al moment i més tard, en no reconèixer el número, vaig fer-me l’andorrà. Una hora abans de començar l’organització em tornava a trucar i com poden imaginar, em vaig voler fondre, no només per la vergonya que em va envair, sinó perquè ja no hi era a temps.
Les anul·lacions de darrera hora deuen ser habituals i deuen estar previstes. Però, com lluitar contra la desídia i l’oblit?  Voldria pensar que aquestes línies serviran com a descàrrec i les aprofito per demanar disculpes. I en el cas que algú es quedés sense veure l’espectacle per culpa meva, només puc dir-li que m’ofereixo, com a acte de contrició, a passejar-li el gos, a regar-li les plantes de casa durant uns dies, o fins i tot a treure-li la brossa, sempre que sigui per assistir a una altra de les moltes Nits als museus que encara queden pendents i que tan recomanables són.