Generava bastant expectació la notícia (d’altra banda succinta) de l’obertura de l’oficina d’una entitat bancària andorrana a la Seu d’Urgell, anunci que a una d’aquelles ments malpensants li feia comentar que a poc a poc i subreptíciament es van complint els designis de l’ínclita, conspícua i molt il·lustre que volia empènyer la “mà d’obra” des d’Andorra cap a la localitat veïna.
Deixant de banda aquesta ja moltes vegades comentada manca de tacte cap als treballadors (i treballadores, sí, sí, ja ho sé), servidora es pregunta si no és una excel·lent oportunitat per a la comarca veïna. Ben gestionat, és a dir, sense permetre aberracions urbanístiques. Cosa en la qual, si més no pel que sembla fins al moment, els responsables dels municipis afectats semblen compromesos.
Aquella llengua perversa sumava a l’anunci fets com la millora de les freqüències en el transport públic i apuntava altres mesures que es vagin encadenant.
Benvingudes siguin.
De fet, aquesta instal·lació progressiva de més gent al territori pot tenir un efecte negatiu en els preus de l’habitatge, és cert. Aquí el repte de les autoritats. Ajudarà la consideració de zona tensionada pel que fa als preus del lloguer? Però per la resta, no deixa de ser un increment de gent que treballen (treballem) al Principat, però es deixen (ens deixem) una bona part del sou frontera avall. És un càlcul segurament massa ingenu i poc científic, però cada fronterer pagant lloguer (o hipoteca), subministraments, part de l’oci, fent compres diàries, impostos... Calculem uns mil euros al mes? Multipliquem? Quant ens surt? Un flux de diners que s’hauria de saber aprofitar millor.
