Recordant el que de petit sovint em deien a casa dels padrins, generalment abans d’una clatellada: “Pensar tant fa de ruc”, i és que una de les expressions pròpies era “em pensava que...” en comptes de “creia que...”
Ara a la política cultural del país passa el mateix, es pensa que s’ha de fer, sense tindre molt clar el que es creu. Amb el tancament del Museu Fàbrica Reig que tants bons i contemplatius moments em donaré molt present junt amb algun editorial i article opinant del fet, torno a fer de nen, tot i que possiblement no tindré cap clatellada, més que la d’algú que pensarà que torno a les meves simples i poc evolucionades afirmacions, sobre allò tan gran, complex i assenyat que és la cultura, aquell dret molts cops amb lletres grans i a poder ser daurades.
El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU (Cescr) detallat als estats pel que fa a les seves obligacions de respectar, protegir i garantir el dret a participar en la vida cultural. El comitè també diu que el dret, per ser efectiu, ha d’incloure les cinc següents característiques essencials i interrelacionades: disponibilitat, accessibilitat, acceptabilitat, adaptabilitat i idoneïtat. Per idoneïtat, entén que la realització dels drets culturals ha de ser adequada en el context pertinent, amb especial atenció per part dels estats als valors culturals relacionats amb ell. Per acceptabilitat, parla de la relació amb les mesures per fer realitat els drets culturals, els estats haurien de mantenir consultes amb les persones i comunitats involucrades per assegurar que aquestes accepten les mesures per protegir la diversitat cultural.
Tot això em porta a recordar el compositor Béla Barkót, que després de recollir 13.000 melodies populars, i a diferència d’altres grans compositors, dubtava que la música rural transformada, una música rural en la qual la melodia es converteixi en mecanisme escrit, en la qual la formulació rítmica es vegi completament influenciada per fórmules cultes o “acceptades” a la ciutat pogués expressar la base i el sentit musical, per afegit cultural fora del seu àmbit.
De tot això torno al principi, com quan era nen: pensem molt i no hauríem, potser, de creure més en la cultura?