Pensions: el repte per a demà és avui

Ja tenim les propostes del consell d’administració de la CASS per aconseguir des del seu punt de vista un sistema de pensions més sostenible. Unes propostes dures, impopulars, fins i tot dràstiques en alguns punts però, per sobre de tot,  són valentes i necessàries per forçar accions i decisions sobre aquest problema. I en dic problema perquè el veig així: no poder assegurar les pensions de demà de les persones que avui estan al mercat laboral no té altre nom que problema.
No es tracta de fer alarmisme, és una qüestió de responsabilitat, i no penso que el conformisme pel fet que a altres països també tenen el mateix problema o, fins i tot, pugui ser pitjor hagi de ser un consol per a nosaltres. La capacitat de generar ingressos i l’estructura econòmica del país –és a dir,  les palanques econòmiques–, així com el grau de diversificació i autosuficiència no són en la majoria de casos als quals ens referim els mateixos que els d’Andorra. Per tant, no es poden comparar situacions que no són iguals. Fer-ho és acontentar-se amb un discurs simplista i de curt termini i, per aquest motiu, és necessari no mirar cap a un altre lloc i prendre decisions.
En aquests moments s’ha d’afrontar un doble debat: com millorar les pensions actuals més baixes i com assegurar les pensions dels futurs jubilats. I això s’ha de fer ja. S’han elaborat suficients estudis actuarials, s’han pres mesures i s’han implementat reformes puntuals, però ja no es pot estirar més l’evasiva del debat i de l’acció. Amb les cotitzacions socials dels que treballen es paguen les pensions dels jubilats i aquest sistema entrarà en crisi en un horitzó immediat: el 2037.
La despesa en jubilacions ha crescut més que les cotitzacions, s’ha allargat l’esperança de vida i, per tant, ha augmentat el nombre de jubilats. A més, els salaris sobre els quals es calculen les pensions són més elevats, la població activa no creix el suficient i els salaris s’han estancat.
No reconèixer que tenim un problema que truca a la porta és no viure la realitat del país. Si les pensions s’entenen com un salari diferit –és a dir, els que avui treballem paguem la pensió dels que estan jubilats per rebre demà dels que cotitzaran–, qualsevol desequilibri entre els que cobren i els que aporten té repercussions. Si el sistema d’ingressos de les jubilacions baixa o el de despesa creix de manera més important que el d’ingressos, el sistema entra en tensió, i això és el que ens passarà. Per tant, algú haurà de posar diners a la guardiola de les pensions.
Per llei i per responsabilitat, l’Estat és subsidiari del sistema de pensions. Podem estar d’acord que, posats a prioritzar, està clar que, entre determinades inversions més que qüestionables i assegurar el sistema de pensions, segur que ràpidament ens posaríem d’acord –com a mínim, alguns de nosaltres–, però el problema pot arribar si les aportacions del pressupost públic hagin de ser tan importants que obligui a tocar altres pilars de l’estat del benestar com la salut o l’educació.
En aquest escenari ens podem trobar si no s’actua. Però no hi hauríem d’arribar i, per aconseguir-ho, calen decisions i sacrificis que s’han d’explicar i compartir. Fallarem si per evitar el desgast polític d’aplicar mesures impopulars o dures deixem de prendre decisions, pensant abans en els resultats electorals que en l’interès general.
Fallarem si enfoquem el debat o el problema des de l’òptica només d’evitar la fallida del sistema. El que cal assegurar és el manteniment i la millora del nivell de vida dels jubilats, una etapa de la vida a la qual tots pretenem arribar amb les millors condicions.