Una altra vegada se’ns informa –se’ns amenaça– de la inviabilitat del fons de pensions i de les propostes que, segons sembla, poden garantir que el sistema aguanti sense entrar en dèficit fins al 2053: perdre el 30% que hem cotitzat fins ara, augmentar l’edat de jubilació fins als 72 anys i reduir a la meitat el rendiment dels punts que es comprin en el futur. Sembla que, si no s’actua urgentment, el cost de les pensions superarà el que es recapta per cotització l’any 2023 o 2024, i que el fons de reserves s’esgotarà el 2037. Aquestes mesures suposen una pèrdua substancial dels drets cotitzats fins ara i, en realitat, resulten suficients per donar viabilitat a molt llarg termini; caldria afegir un increment de les cotitzacions d’un 19% més.

Aquest és un estudi tècnic més i el que cal és debatre políticament quines són les mesures per garantir la viabilitat, a mitjà o llarg termini, del sistema. Per fer-ho, caldrà, primer, establir unes bases compartides per tothom, com el fet que el sistema ha de preveure l’increment de les seves obligacions a llarg termini; el futur ha de possibilitar-se des del respecte als compromisos i en el principi de solidaritat intergeneracional; descartar la transformació del sistema de manera que el faci irreconeixible i/o que sigui injust per a la generació de treballadors en actiu.

El PS ha manifestat que, malgrat que Andorra sigui un país ric, té un sistema de protecció social molt poc desenvolupat: en pensions només s’inverteix un 2% del PIB, quan la mitjana de la Unió Europea és una mica més de l’11%. Tot i així, es proposa encara ajustar-lo més perquè consideren que és “molt generós”.

Atenent que el sistema de seguretat social és el conjunt de mesures d’ordenació estatal per a la protecció dels ciutadans davant riscos de natura individual que mai deixaran de ser-hi, per òptima que sigui la situació en la qual es visqui, haurem de començar a demanar si tothom està d’acord amb la seva finalitat (protecció davant els riscos socials i manteniment de les condicions de vida, de la pèrdua de salut...), amb les seves característiques (obligatorietat, globalitat, equitat, solidaritat i universalitat) i amb el fet que és responsabilitat de l’Estat el seu disseny i implantació, tutela i control.

Coneixem els paràmetres que afecten el sistema de pensions: directes –esperança de vida en jubilar-se, contractació i salaris, relació actius i passius, condicions de reconeixement i càlcul de les pensions– i indirectes –la variació del PIB del país i el seu percentatge destinat a pensions. També, les mesures per a la seva viabilitat, des de perllongar la vida activa, la jubilació parcial, l’enduriment de la jubilació anticipada, la fixació d’una pensió màxima.

Caldria tenir en compte, també, la millora de l’ocupació, la correcció de la desigualtat en el finançament de les pensions, així com un pacte de rendes per superar la precarietat i els sous baixos, la desigualtat salarial entre homes i dones, i per millorar els drets dels joves a la inserció laboral i protegir els treballadors autònoms.

No hauria de ser un anatema que una part de les pensions es pagués amb impostos, ni que les mesures perseguissin augmentar els ingressos, en lloc de retallar les pensions. El PS defensa un model assentat en un creixement econòmic sostenible i just, amb creació d’ocupació de qualitat i amb pujades salarials basades en el repartiment de la productivitat. Per mantenir i millorar el nostre sistema de seguretat social, necessitem un esforç col·lectiu en forma d’increment progressiu de les cotitzacions i, si cal, de les aportacions econòmiques del Govern, via transferències del pressupost. La resta de formacions polítiques ja ens estan avisant de quines són les seves opcions.