La disposició final tercera de la proposició de llei qualificada de relacions laborals, que es troba actualment en tràmit parlamentari al Consell General, diu textualment: “S’encomana al Govern que, en el termini màxim d’un any de l’entrada en vigor d’aquesta llei, elabori un estudi relatiu a la possibilitat de crear un fons de capitalització, que s’haurà de nodrir amb aportacions de l’empresari i de la persona assalariada, amb la finalitat de dotar de forma periodificada els passius socials, donar suport a les activitats formatives, complementar prestacions de jubilació, assegurar la percepció total o parcial de les quantitats corresponents en cas de resolució de la relació laboral, o qualsevol altra finalitat que es pugui considerar oportuna”.

Caldrà veure on desemboca tot plegat, però d’entrada cal dir que els fons de capitalització, per raons òbvies, no contribueixen a la solidaritat. Em sembla que si son públics ofereixen millor garantia que si són privats. Crec fermament que seria millor destinar aquests recursos a augmentar la cotització per vellesa a la CASS i no a nodrir un fons de capitalització que, com podem veure, es pretén que cobreixi un munt de conceptes que no sé si podrà abastar plenament.

Segons la meva manera de veure, es tractaria d’un pseudoimpost al treball que no genera recaptació per l’Estat, però sí que és una aportació obligatòria que, si no cotitza a la CASS (com a bé en espècies hauria de cotitzar), condemna la branca de jubilació de dita entitat a un paper residual o directament a l’extinció.

Contribuir alhora a dos fons, al de vellesa de la CASS i al de capitalització que es proposa, dona com a resultat un encariment considerable de cada lloc de treball, que resta competitivitat a les empreses i minva els revinguts de les famílies.

La major esperança de vida justifica que es canalitzin majors recursos al Fons de reserva de jubilació. Per què no els impostos del tabac o els excedents de caixa de SOM? En matèria de pensions de vellesa som lluny del que es fa al nostre entorn. Els nostres països veïns hi dediquen un 12% del Producte interior brut (PIB), mentre que Andorra només n’hi esmerça un 6%.