Pensions per sobre de les nostres possibilitats?

La veritat és que tenia aquest article mig escrit quan la CASS va anunciar que seria prudent establir un màxim per a les jubilacions. Cosa que per una vegada, i que no serveixi de precedent, crec que és encertat. Es fa evident, és un tema recurrent cada any per aquestes dates, que la CASS és deficitària. Però, tenim possibilitats de redreçar la situació? Des del meu punt de vista, tinc ben clar que sí. Ara bé, no negaré que per això caldrà que es facin esforços per redreçar els comptes.

Llegia l’altre dia que la CASS planteja una taxa al tabac i l’alcohol per reduir el seu dèficit. D’entrada no em sembla malament, però hem de tenir en compte que aquests productes ja no tenen el diferencial amb el qual comptaven anys abans. A aquest fet cal sumar-hi, per molt que diguin el contrari el Cap de Govern i els seus deixebles, que el tabac sembla que comença a tenir els dies comptats.

Ara bé, aquesta solució, d’augmentar els ingressos, tot i que bona, no és suficient per garantir el futur de les pensions. Cal que també s’estudiï com es distribueixen els pagaments i millorar-ne la gestió.

Analitzant els sistemes de pensions d’altres països es pot observar que pràcticament tots disposen de topalls, tant per la part baixa com per la part alta. És a dir, a l’hora de determinar quina pensió cobrarà cada persona s’utilitza una taula per tipologia i valor de la pensió que es percebrà, establint un topall màxim i un de mínim. Això vol dir que per la part baixa es garanteix al jubilat/da una pensió mínima de 400 euros, per posar un exemple, encara que per les cotitzacions fetes durant la vida laboral no arribés a aquest import. El mateix passaria per la forquilla més alta. Per molt que una persona hagués cotitzat a la guardiola de les pensions, no sobrepassaria el topall màxim de 4.000 euros, de nou n’és un exemple.

Amb el sistema de topalls podríem evitar un dels problemes més greus amb els quals es troba la CASS avui dia: mentre alguns amb prou feines arriben a una jubilació d’uns 200 euros, en tenim d’altres que superen de molt els 4.000 euros que he posat d’exemple. De fet, fins i tot m’arriscaria a dir que alguns perceben mensualment una pensió superior als 8.000 euros.

Crec que establint topalls en el cobrament de les pensions podríem arribar a fer una CASS més justa per aquells que han aportat els millors anys de la seva vida al nostre país. Tinc molt clar, però, que només amb això no arreglem el problema. Segurament, també s’hauria de començar a revisar si existeixen les baixes repetitives per part d’un assalariat. En comptes de reduir cobertures, potser el que cal és ampliar-les. Crec que, de vegades, pel fet de no tenir algun tipus de tractament cobert per la CASS, fa que la persona a la llarga acabi suposant una despesa més gran, en passar de patir una malaltia lleu a una de greu per no haver-la tractat des del principi.

Per descomptat, també s’han de revisar els costos de funcionament del mateix sistema que, tot i no suposar el gruix de la despesa sanitària, es fa palpable que pot millorar-ne clarament l’eficiència. Per últim, també és preocupant l’envelliment de la població, la menor arribada de treballadors al país i l’índex de natalitat que es troba sota mínims, lluny de poder assumir la càrrega de les futures jubilacions. Arribats a aquest punt, potser caldria plantejar-se la creació dels “xecs-bebè”. D’aquesta manera, incentivaríem la natalitat que a la llarga es reflectirà en els comptes de la CASS amb un major nombre de cotitzants, el que sense cap mena de dubte és una bona notícia per a tots.