El meu cabell sembla el mar Mediterrani en ple temporal de llevant i està agafant més volum que el Kraken que va atacar el submarí Nautilus del capità Nemo. No necessito un perruquer, potser em cal Eduard Manstisores perquè per enfrontar-se als meus pèls s’ha de tenir el mateix valor que per voler defensar-te de l’Estrella de la Mort de La guerra de les galàxies amb un ganivet de plàstic.

Per això trio un lloc d’aquests amb glamur perquè de lot de Nadal ja fa anys que no ens en donen a la feina però la paga extra arriba puntual cap al 20 de desembre. A l’establiment, a més d’arreglar-te el cabell, anuncien estiraments, àcids hialurònics i trasplantaments capil·lars. Més que una perruqueria sembla la sala d’espera de La muerte os sienta tan bien en pla retro. Agafes quatre cadires de la deixalleria, hi poses tres làmpades Hektar d’Ikea, una pissarra amb quatre gargots escrits amb guixos de colors i ja pots cobrar un preu impúdic per un senzill rentat i tallat. Em sento com un cactus a Groenlàndia.

M’atén un noi que anava per influencer però li va sortir feina i que deu patir la síndrome de Witzelsucht, un trastorn caracteritzat per la necessitat d’explicar acudits constantment. Així, quan em proposa un tallat tipus Click de Playmobil o activista de Femen em penso que també és una broma. Finalment opto per un arrissat, però sense que sembli una versió de la perruca del pallasso de Micolor. És una aposta tan arriscada com encertar el número de córners que hi haurà en una jornada de la Lliga de futbol sub-21 del Vietnam.

Perquè de la perruqueria en sortiré bé i el problema serà quan m’hagi d’arreglar el cabell en un hotel, ja que els assecadors que hi ha a les habitacions tenen la mateixa capacitat de deixar anar aire que un fumador amb emfisema pulmonar. El perruquer em dóna instruccions, que escolto amb la mateixa atenció que els passatgers d’un avió les explicacions de les hostesses per inflar l’armilla salvavides. De fet és com si Belén Esteban li digués a Stephen Hawking que els forats negres emeten radiació. Observa el meu pentinat, la seva obra, com Guardiola mirava una triangulació impossible de Messi, Xavi i Iniesta i conclou amb un: “Et fa més jove!”

Especialment ara, que estic en una edat que et comencen a rondar els fantasmes. Tot i no tenir una biografia tan intensa com la de Lou Reed (“El meu dia equival al teu any”, deia), hi he arribat sense injectar-me Botox, sense haver anar a la presó, sense haver-me fet cap trasplantament capil·lar, sense haver participat en un reality a la televisió, sense haver-me posat un pírcing al nas i sense haver guanyat el premi Nobel, ni el de narrativa breu Salt de la Minyona de Folgueroles.

De tota manera, sempre és millor un canvi de pentinat que introduir el teu nom a Google i que et surti que tens antecedents penals o que t’etiquetin al Facebook en una foto de COU. Podia ser ahir mateix. Perquè sembla que, per a alguns, el temps no passi. Raphael canta, un any més per Nadal, El tamborilero i els Rolling Stones continuen anunciant gires. Estan fets d’una altra pasta. De pasta gansa.