Guarir és també compartir paraules. Com dimecres al vespre, a l’Hotel Rutllan, a la vetllada literària amb micro obert organitzada en el marc d’Andoflora. Plantes que cuiden, el tema d’enguany, es va convertir en alguna cosa més que un lema floral; va obrir un espai per a la confidència poètica, per a l’escolta atenta. 
I, de sobte, entre tant soroll: poesia.
Hi havia qui llegia escrits sembrats el mateix dia. D’altres replantaven relats, fragments estimats o lectures inspirades. Alguns dels textos havien estat podats expressament per a l’ocasió, com si la convocatòria hagués actuat de llavor. Paraules que floriran per ser compartides, també significades. Algunes jardineres van confessar que algunes lectures de l’edició anterior han brotat com a projectes literaris més amplis, fins i tot reconeguts amb premis. 
Els vikings van obrir el torn de paraula amb un fragment de El libro de todos los amores, d’Agustín Fernández Mallo, que descriu com, en arribar al continent europeu, els temuts guerrers es dedicaven a devastar terres i poblacions mentre deixaven intactes les flors. Però això no responia a cap sensibilitat botànica: simplement, eren incapaços de veure-les. Els seus ulls no estaven ensinistrats per detectar-les.
I si cuidar és això? Ensinistrar la mirada i apaivagar el soroll del món. Veure brollar les plantes i les paraules dites –o compartides– a temps.
A finals del XVIII, el naturalista Tadeo Haenke es va dedicar a l’estudi i catalogació dels colors de les flors. Llavors només es coneixien uns centenars i escaig de gammes. Ell va descobrir-ne 2.487 tonalitats. Però el més revelador no era tant la precisió científica com la intuïció final que recupera Fernández Mallo: entendre que allò que realment hauria valgut la pena inventariar eren “els matisos, saturacions, textures i brillantors de l’amor”.
I si escriure ho és? I si escoltar, també?
Escoltar de veritat exigeix exactament el mateix que mirar una flor o llegir un poema: aturar-se, afinar la percepció, ensinistrar la sensibilitat. Vivim, més vikings que mai, envoltats de coses que no sabem veure perquè o no ens han ensenyat a mirar-les o hem desaprès de fer-ho. I allò que no veiem –que no pronunciem– no existeix.
Fins que algú seu a la cadira del costat, agafa el micro amb una mà que controla com pot la tremolor i recita per fer-se sentir. Llavors es produeix el miracle no de la suspensió del temps, sinó de la suspensió de la incredulitat. Aquell terme encunyat pel poeta Coleridge sobre la disposició del lector o oient a suspendre temporalment el sentit crític i acceptar la fantasia de la ficció.
Hi ha plantes que cuiden perquè oxigenen, alimenten o curen. I hi ha paraules que fan exactament el mateix. Potser la poesia ja no serveix per canviar el món, però pot evitar que se’ns endureixi la mirada. Sobretot mentre continuïn existint, com escrivia Rafael Chirbes a La buena letra, “paraules que ens diem per acariciar-nos el cor”.